La dignitat dels ningú
La immigració en primera persona en la figura d’un home que pedala sense parar pels carrers de París d’una manera enfebrada com a repartidor de menjar a domicili. I ho fa amb la llicència d’un altre, un aprofitat que li cobra una abusiva comissió.
Souleymane es desgasta en contínues carreres contra el temps per arribar a algun lloc on arrecerar-se de la freda nit quan l’assistència social li va marcant una lluita permanent contrarellotge. Un refugi per a indigents, per a desheretats amb les butxaques buides.
Ell només té dos dies per presentar el seu relat com a refugiat polític i demanar asil davant d’una funcionària, molt humana però difícil de trampejar i de mentir-li contínuament a l’estar mal assessorat. Fabricar una història que és idèntica a la que repeteixen molts d’altres per aconseguir la residència a França. Souleymane té la seua veritat, una veritat que destrossaria l’ànima de qualsevol, malgrat que creu que no serà suficient perquè li donin la legalitat que li permeti treballar i viure en un lloc tan ferotge com el que descriu i mostra aquesta sòlida pel·lícula, agònica, de ritme tens i trepidant, en la qual afloren els que s’aprofiten de la fragilitat dels desesperats, de la bona voluntat en el desig d’aconseguir el que justifica els éssers humans, tenir allò que és bàsic com un dret.
La historia de Souleymane defuig dels tòpics. No els utilitza ni per incomodar-nos, ni per fer-nos sentir bondadosos per la senzilla raó que no sempre ho som, com tampoc no ho són els que en els seus propis cercles trafiquen amb les desgràcies dels altres. Souleymane és un guineà que ha patit però que manté en la seua mesurada desesperació una enteresa encomiable. Les seues converses amb el que va deixar rere seu són d’una calidesa en el comiat d’un amor que ja no serà seu que, encara que t’hi resisteixis, es claven emocionalment, profundament.
Ell representa aquests éssers invisibles que han creuat penosament deserts i sortejat mars en el temps en què d’altres es van perdre entre les dunes o es van ofegar pel camí. Souleymane va venir per quedar-se i lluita per això en les nits humides i en el seu constant pedaleig, en les seues carreres sense parar, en la idea d’ajudar els que estima, aquesta força motriu que el fa avançar sense destinació aparent.
El cineasta Boris Lojkine dirigeix sense artificis i amb una poderosa força descriptiva aquesta pel·lícula juntament amb el debutant actor –extraordinari Abou Sangaré–, amb qui empatitzes per aquesta naturalitat i sincera expressivitat carregada de dignitat que té davant del món, un món occidental que pot acollir aquests ningú o rebutjar-lo en un sol instant.
