Tot anirà bé
La cineasta catalana Belén Funes ja va sorprendre amb la molt premiada pel·lícula La hija de un ladrón el 2019, un treball que va unir Greta Fernández i el seu pare, el gran Eduard Fernández, amb un resultat més que notable.
El seu cine és realista i a Los Tortuga continua demostrant-ho gràcies a un guió escrit amb Marçal Cebrian, que se centra en els personatges des de les seues fissures més íntimes, des de les arestes que conformen el dia a dia. Són personatges que estan a les cantonades de la vida, on tot succeeix i els toca. Es tracta d’un embolcall farcit de problemes quotidians i de dols mal resolts, de la precarietat, de la distància amb els teus, dels desnonaments amb exigua humanitat, d’aquells que fan vergonya, de la difícil relació entre una mare i la seua filla adolescent que s’enfronten i es recolzen a parts iguals.
Belén Funes ha trobat en la jove Elvira Lara aquesta brisa de joventut que enriqueix cada pla, i en l’actriu xilena Antonia Zegers –que ha treballat amb els directors més representatius del seu país com Matías Bize, Sebastián Lelio i especialment amb el que va ser la seua parella Pablo Larraín–, el contrapunt perfecte per donar credibilitat a una història que ens parla de les arrels, de l’afecte i la ràbia, d’aquesta mirada del migrant que mai desconnecta d’aquest sentiment que sent en la llunyania per molt temps que hagi passat.
Delia treballa com a taxista nocturna sense nòmina, en la solitud d’hores estancades. La seua vida no és fàcil i la rebel·lia li surt de dins. La seua filla Anabel ha aconseguit entrar en comunicació audiovisual malgrat les moltes contrarietats que assalten aquestes dos dones, les decisions que han de prendre.
Los Tortuga és una història sobre els marges, de l’especulació i com de difícil és viure on tot es negocia sense tenir en compte qui s’exclou d’aquest mapa especulatiu.
De la supervivència sobre el territori rural i aquestes oliveres que ofereixen una cosa valuosa per subsistir però que es veuen envaïdes per un present que les substitueix per plaques fotovoltaiques. Ens recorda també que es deia tortugues a tots aquells que van abandonar les seues arrels i els seus llocs comuns amb maletes i farcells a l’esquena per emigrar a la gran ciutat a la recerca d’una vida millor.
Hi ha molt cine social en aquesta pel·lícula, de compromís, de fer visible l’invisible i sobretot se centra en les dones, més que res en dos dones, en els seus vincles afectius i en el complicat desordre per tirar endavant, de donar-se suport, d’acariciar-se amb dolçor i mirar-se una a l’altra amb estima deixant a l’aire el ferm desig que tot anirà bé.
