El pas del temps
Al visionar la pel·lícula de Jia Zhangke A la deriva, i les imatges d’un país en permanent demolició i reconstrucció, de barris mastodòntics enmig d’un esquerp paisatge, un pas de gent pels seus descurats i confusos carrers, amb to de documental que s’imprimeix en certs moments de la pel·lícula en la qual el que és antic s’entremescla amb el que és nou amb desorganitzat gust, hom recorda un tema musical suggestiu i hipnòtic, Souvenir de Chine, inclòs al doble àlbum Les Concerts en Chine de Jean Michel Jarre i publicat el 1982. El so d’una càmera fotogràfica i una música que embolcalla fan la sensació de captar l’ànima d’un país amb tants elements, entre el progrés i l’abandó, entre la tradició i l’oblit. Aquesta també és la mirada admirable del veterà realitzador Jia Zhangke, que adverteix allò que és urbanístic i mastodòntic, com la presa més gran del món coneguda com Les Tres Gorges, que va inundar tota una regió, o les restes del passat empobrit, i els tèrbols clubs nocturns on es balla sense control, o quan les dones, a la mínima oportunitat, canten per guanyar una mica de diners per alleujar la seua situació de treballadores a l’atur.
Abans que res, A la deriva és una pel·lícula d’amor i de desamor. És una història que recorre diverses dècades en la vida de dos persones, especialment la de Qiaoqiao, una jove que anirà darrere l’home que va marxar per buscar fortuna en un altre lloc i que s’anirà transformant, trencant d’una manera irremeiable el seu vincle emocional, fins i tot en el retrobament, més de dos dècades després, quan ella ja ni té ganes d’estimar ni de reconèixer-se com allò van ser o que haurien pogut ser.
L’actriu Zhao Tao és per a Jia Zhangke el que ha estat Gong Li per a Zhang Yimou, la seua musa. Per això, a A la deriva, on s’inclouen escenes descartades de pel·lícules anteriors, la imatge del Tao és la real. No hi ha maquillatge, mostra la seua joventut des que va començar a actuar juntament amb Zhangke dècades enrere, i a les parts rodades el 2024 llueix els anys transcorreguts en aquesta màgia que transmet l’atmosfera d’aquest treball que funciona com un suggestiu mostrari de llocs i éssers.
Un compendi que es desenvolupa des del 2000 gràcies a imatges i formats entre la ficció i el documental fins als dies de la covid, del Tik Tok, de temps canviants que transiten per un país en contínua transformació però que, per exemple, rescata de l’oblit un gran quadre de Mao abandonat. El que és vell i el que és novetat, l’amor i el pas del temps, que tot ho esvaeix i reconstrueix d’una manera inevitable.
