Tancar el cercle

Amb un estil personal, assossegadament narratiu, buscant la seua pròpia estètica i amb personatges de carn i ossos, en certa manera poètics, amb sentiment en el descobriment confús del passat i, al seu torn, per reconstruir-se un mateix, Carla Simón, des de la seua primera pel·lícula Estiu 1993, ja va demostrar que tenia unes qualitats poderoses per consolidar històries amb càrrega emocional, vives, il·luminades per l’emotivitat, una cosa que va tornar a manifestar amb Alcarràs en aquest viatge íntim que unia fantasmes del passat amb l’adolescència i amb el conflicte vital dels que viuen units les alegries i les tragèdies.

Ara, Carla Simón tanca un cercle marcat per l’absència, per aquest sentiment de pèrdua en el temps que commou. I ho fa a través de la Marina, una jove que viatjarà a Vigo, canviant el color i la calor de la Mediterrània per les fredes aigües atlàntiques, per legalitzar la seua identitat, descobrir la seua família paterna i, de passada, conèixer la història dels seus pares, morts de sida quan ella era només una nena.

La sida, una malaltia que estigmatitzava als anys 80, cosa que aflora en alguns parents tancats en si mateixos, negant la realitat, mentre que d’altres tan sols posseeixen unes quantes peces d’aquest puzle que la Marina intenta refer. La memòria fragmentada que construeix un passat segons el record d’uns i d’altres, i d’un diari escrit per una mare que es va mostrant a través dels plecs de la seua història destructiva, afectiva i dinàmica.

Carla Simón s’arrisca, té la determinació de treballar amb la reinterpretació d’una història que transita per l’imaginari en la composició d’aquests records que cobren forma i vida, aquests que volem que siguin millors que la realitat, aquesta ajuda a suportar el drama, a no evitar-lo, però tampoc a no convertir-lo en el centre d’allò que hauria pogut ser.

Conèixer les contradiccions o les veritats ocultes del passat, un temps que no és el propi però que ha marcat per proximitat una jove, per la curta distància dels qui van ser aquells éssers que ja no hi són. Entendre’ls, recuperar-los a través dels sentiments, d’aquell temps feliç i al seu torn pervers al ritme dels acords de Bailaré sobre tu tumba de Siniestro Total.

romería

Romería és un profund i valuós viatge interior i íntim. Un periple carregat d’evocació i tendresa que l’actriu novella Llúcia Garcia fa gran interpretant dos papers perquè magnetitza amb la seua naturalitat, aquesta que el cine tant necessita, aquesta frescor sense doblecs i mirada profunda. Una pel·lícula significativa construïda per una de les directores més notables del nostre cine.