Allò que el mar amaga
Una pel·lícula estrenada a finals d’estiu titulada Sin oxígeno, dirigida per Alex Parkinson, que en l’epígraf original era Last Breath (últim alè), ens submergia en les profunditats marines i en la història real d’un bussejador professional que va lluitar per sobreviure quan l’aire dels pulmons s’esvaeix a noranta metres de profunditat. I si alguna cosa tenia aquesta pel·lícula sobre qualsevol cosa era la sensació claustrofòbica de la foscor de l’abisme i de la constant percepció d’asfíxia que ens ho feia passar realment malament.
Sens dubte, el treball d’homes que fan tasques a molts metres de la superfície, per molta seguretat que s’hi posi, desconcerta i aclapara. Los tigres, l’última pel·lícula de l’excel·lent realitzador Alberto Rodríguez, ens proposa una immersió tant en els racons de vaixells en reparació i supervisió rutinària com en el drama enquistat en dos personatges tocats pel desencant, per una vida callada i amb ferides interiors.
Antonio i Estrella són dos germans submarinistes que viuen moments de crisi personal i econòmica. Antonio no pot fer front a la manutenció de les seues filles i a la persistent amenaça d’una salut trencadissa, mentre que Estrella es troba a la cruïlla de continuar cuidant el seu germà com sempre ha fet i com anteriorment va fer amb el seu pare, o canviar el rumb de la seua vida i desprendre’s de la pressió per construir-se un futur.
Los tigres, que fa referència als literaris Tigres de Mompracem, aquells pirates malais comandats per Sandokan sortits de la ploma d’Emilio Salgari, són el segell heretat del pare en un rellotge que té gravada aquesta consigna, un rellotge que uneix el passat i el present d’aquesta història amb aire de thriller però que esdevé un sòlid drama.
Ja en les escenes inicials, un enregistrament domèstic mostra com el pare llança el seu rellotge a l’aigua i Antonio i Estrella s’afanen a rescatar-lo, un joc infantil que planejarà durant tot el metratge com la peça dissonant entre tots dos.
Aquí, la profunditat emocional és més important que els metres sota l’aigua, malgrat que el que el mar amaga marcarà un tens desenvolupament, inquietant per la sensació de sortir del conflicte per vies perilloses més fora que dins del mar.
El protagonista del film, Antonio de la Torre, dona una lliçó de contenció, de tristesa permanent, de sentiment de culpa per un detall que ha marcat la vida tant d’ell com de la seua germana, i Bárbara Lennie col·labora amb precisió en els silencis, en allò que no cicatritza, al llast que els comprimeix i en una recerca d’aire que finalment els deixi oblidar i respirar.
