On viuen els ningú
No és una pel·lícula d’observació de com viu l’altra meitat o una reflexió etnològica. Ciudad sin sueño és una urpada de realitat, un acompanyament silenciós al costat d’un adolescent i tot el que l’envolta, les seues carències personals, la profunda simplicitat a l’hora de mostrar els seus sentiments dins d’un entorn lamentable que va més enllà de tòpics creats per la nostra pròpia indiferència.
Ciudad sin sueño s’hauria de mirar sense prejudicis, trobar llum entre les ombres amb aquesta història centrada en la Cañada Real, suburbial i mísera, que es va esborrant enderrocant la història dels que l’habiten, altius malgrat no tenir gairebé res, sabedors que no encaixen en cap altre lloc perquè la societat els ignora. Testimonial és la frase d’un vell gitano a l’afirmar “als gitanos no ens vol ningú”. Amb personatges anònims dirigits amb mà mestra per Guillermo Galoe, es mostren retalls de la vida marginal i dels seus habitants, dels que es queden a les barraques amenaçats per màquines que els empenyen encara més a l’oblit. A la demolició que lamenten perquè sempre van viure allà, i també dels que se’n van per viure un altre present des d’aquests edificis rusc enmig del no-res, sabedors que amb llum elèctrica i aigua corrent continuaran sent uns desheretats, cosa que s’evidencia quan se’ls assenyala que tenen el metro molt a prop, i la resposta no pot ser més significativa: per anar on?
Les dones gitanes parlen del futur, amb llaminadures i arbres de xocolate, de cases i cotxes d’or, però amb fantasmes que baixaran de la muntanya per atemorir-les.
A Ciudad sin sueño hi ha un aire de llibertat amb aquesta galga blanca caçadora de conills en camp obert, malgrat que a pocs metres s’acumuli la ferralla i tot allò que Madrid no vol, la ciutat inabastable que es divisa des de l’horitzó. La rebel·lia del noi quan li arrabassen el que més estima, la seua solitud quan visita la casa abandonada de la família musulmana del seu amic que ha emprès viatge a Marsella al costat del mar i l’olor de la sal. Recordo una pel·lícula, El tiempo de los gitanos, del 1988 i dirigida per Emir Kusturica, més somniadora, més bohèmia, amb una estètica extraordinària, de bella música composta per Goran Bregovic i tradicions centenàries. Ciudad sin sueño té el pols de l’òxid, on es barreja la misèria amb l’orgull, i a les cantonades o rere les portes de ferro un món real de ionquis destrossats. I tot i així, amb tons acolorits de programa de mòbil, es distingeix la bellesa irreal buscada en cada pla, en cada instant.
