Ombres al bosc

Quan alguns assenyalen que ja s’han filmat massa pel·lícules sobre la Guerra Civil i la postguerra, d’altres pensem que al contrari, perquè més enllà de les batalles, els bombardejos indiscriminats, de la misèria i de la gana i de les milers de fosses comunes a ambdós costats de les carreteres, en rases i pobles, també hi ha actes anònims en el més profund del paisatge rural, d’aquests dels quals ni es parla ni es volen recordar perquè la història l’acostuma a escriure qui guanya les maleïdes guerres.

Judith Colell, una directora amb molt d’ofici, responsable juntament amb Jordi Cadena d’aquella magnífica pel·lícula que queda en la memòria com va ser Elisa K (2010), ens trasllada ara a l’any 1943, temps de privacions i en plena Segona Guerra Mundial, a una petita població del Pallars quan els jueus intentaven llastimosament escapar de la França ocupada pels nazis a través del Pirineu.

El pas per la frontera era del tot inestable. Responia a una falsa moral franquista que posava traves i retenia en la majoria d’ocasions els jueus perquè fossin capturats pels alemanys. Per això, molts d’ells eren passats a través dels boscos. Eren ombres que atemorides s’amagaven fugint d’un món fosc que els perseguia implacablement.

Frontera se centra en uns quants personatges que prenen transcendència amb les seues accions. Un funcionari amb ànima republicana i amb el seu propi trauma a sobre que decideix ajudar en aquest èxode envoltat de perills; un alcalde miserable, adulador i fosc que resulta tota una amenaça per a aquells que sol·liciten refugi; un capità de la Guàrdia Civil estraperlista i al comandament, ambigu, formant dos cares de la mateixa moneda (extraordinari Asier Etxeandia); un oficial nazi que és això, un nazi amb el seu cruel ideari operatiu, i dos dones que representen la força, la resistència sobre la immoralitat, sobre una injustícia flagrant. Per cert, Frontera ofereix l’ocasió per veure el nostre actor trempolí Eduard Muntada.

Minuciosa en la seua ambientació, amb un guió ben embastat i treballat per Miguel Ibáñez Monroy i Gerard Giménez, Frontera descansa en el dramatisme d’un temps gris en el qual el temor queda estancat en les mirades, en un dia a dia difícil de suportar, i el realisme atorga a la pel·lícula un grau d’estudi de la condició humana, una valentia que surt de les vísceres, la capacitat de l’home en els seus graus de maldat, allò que és menyspreable i mesquí, o la compassió per l’altre.

Tot mostrat amb solvència, amb una formalitat de cine necessari ara que la ignorància trepitja orgullosament la raó.