Desert endins
D’entrada, el debut com a realitzador de llargmetratges del xilè Diego Céspedes ja li va valer en el passat Festival de Canes, en l’apartat Un Certain Regard, el Premi a la Millor Pel·lícula, i ara, una nominació als Goya, i això que La misteriosa mirada del flamenco no és una pel·lícula fàcil perquè conté un dramatisme intens, ja que enquadra els seus personatges en el costat marginal, encara que també amb cops de frescor i felicitat en el grup que protagonitza aquesta història sobre un temps en què la ignorància, els prejudicis i una terrible malaltia s’apropiava fins i tot del lloc més recòndit.
Al desert xilè, la dècada dels 80, un grup de trans, juntament amb la veterana Mama Boa, regenta una cantina cabaret que alegra les nits amb les seues imitacions de Rocío Jurado o amb algun bolero. Fins i tot tenen un concurs de bellesa, Miss Alaska, que sempre guanya La Flamenco, la més bonica trans del lloc, i que exerceix de madre adoptiva de la Lidia, una nena d’11 anys que és la pedra angular per la qual transcorre aquesta pel·lícula, feliç dins de l’àmbit de protecció que l’embolica i que al seu torn és narradora d’aquesta història.
La misteriosa mirada del flamenco per moments és crua, seca i àrida com el paisatge que l’envolta, un lloc que enfronta els miners contra aquests éssers que veuen diferents i maleïts, que són capaços de captivar-te amb la mirada com si es tractés d’una maledicció, encara que la veritable afecció rau en la propagació del virus de la sida que comença a manifestar-se. Els miners són homes simples amb doble moral, fins i tot la convivència és amable quan existeix proximitat.
Un fet luctuós marcarà aquella nena i naixerà un desig de revenja, de ressentiment, malgrat que el seu destí sigui la d’allunyar-la d’un ambient repressiu amb marcat accent masclista que recorda aquella pel·lícula del mexicà Arturo Ripstein La ciudad sin límites (1978), en la qual un transvestit actuava en un miserable tuguri en un poble perdut i a cura de la seua filla, i on les tensions afloraven sense remei.
En alguns moments, el llenguatge de la pel·lícula de Diego Céspedes és tosc, entre la desimboltura i la sinceritat, aquella espurna entre l’humor i l’oblit, i es construeix una metàfora amb moments sumits en el somieig, en la imatgeria que ens atansa a una realitat que commou al veure aquests éssers abandonats en la discriminació, en l’exclusió. Éssers, per la seua part, carregats de sentiments, que han vist i sentit de tot, en aquesta de vegades absurda vida, i que tanmateix, davant de la desgràcia d’un mal que els arrasa inexorablement, no han perdut gens ni mica de dignitat i maduresa.
