En els marges de la vida
La imperfecció que nia dins de les persones, les seues tares emocionals, els seus secrets portats amb ràbia interior, no treuen que hi hagi encant en aquests éssers. Una espècie d’entranyable ingenuïtat que els torna lluminosos i estimats més enllà de les seues carències davant d’un món estrany que en ocasions els sobrepassa.
La chica zurda és una pel·lícula amb tendresa dins d’una vida sentida des dels marges. Conté moments dramàtics que no entelen aquesta mirada neta i innocent en els seus personatges, sobretot la de la petita I-Jing, que porta bona part del pes narratiu d’aquesta història amb més moments d’alegria que de pena gràcies a aquesta nena esquerrana i les seues ingènues entremaliadures malgrat que el seu avi la coarta a l’assenyalar que aquesta és la mà del diable.
La chica zurda té el maneig i l’estil de les pel·lícules de Sean Baker, responsable de títols com Tangerine, The Florida Project o Anora, que li va valer la Palma d’Or a Canes i l’Oscar, i que ara s’ha posat a l’ombra de la cineasta Shih-Ching-Tsou produint, editant i firmant un guió que la directora de Taipei ha fet seu amb esplèndides imatges d’una ciutat lluminosa, viva i acolorida, encara que la línia argumental pensada per Sean Baker tingui tons de The Florida Project, amb aquella mare i la seua filla de sis anys que malviuen en un motel i amb un personatge encarnat per Willem Dafoe amb esperit protector, el mateix esperit del Johnny, un venedor del mercat nocturn de Taipei que té la seua parada al costat d’una mare amb conflictes econòmics, problemes que no salva la seua família, especialment l’àvia, que té el seu costat fosc.
Aquesta és una història sobre aquesta mare i les seues dos filles, una adolescent rebel que va haver de deixar la universitat, posada de ple en un ambient nociu, i aquesta petita amb encant en una temàtica que s’obre a qüestions no tancades, a reserves ocultes durant llarg temps que amenacen de brollar de cop, com una sentència dolorosa de la veritat amagada.
Un film magnífic
Una pel·lícula de personatges ben traçats, cada un d’ells amb un gran potencial perfectament interpretat. Els silencis d’una dona amb la qual la vida no ha estat generosa, la d’una jove desorientada, amargada per ofenses i greuges, que lluita orgullosament per aquell temps que no ha pogut posseir, i una nena que vessa candidesa i que és un model de felicitat encara que res s’escapi a la seua mirada, al seu entorn. La chica zurda és una pel·lícula magnífica. Té mestria en la direcció de Shih-Ching Tsou i molta humanitat en tot el que l’embolica, advocant per enterrar el sofriment amb el pes dels afectes.
