Un home i el seu somni
El realitzador Stéphane Demoustier pren com a referència la novel·la de l’escriptora Laurence Cossé per traçar una exploració sobre l’obra d’un home i, d’aquesta manera, obrir fissures en l’elaboració d’un projecte arquitectònic, les moltes complicacions que haurà de suportar un ésser la il·lusió del qual és que alguna cosa seua perduri en el temps malgrat els contratemps i les males arts per part del que l’embolica.
El arquitecto no és un simple biopic. És una lluita que surt de les vísceres, de l’inconformisme, de fer front als revessos que poden implicar l’esquarterament en la creació d’una cosa monumental.
La història ens remet al 1983, moment en què un desconegut professor d’arquitectura danès guanya el concurs públic més ambiciós de la història de França –apadrinat pel president François Mitterrand–, que consistia en el disseny i la construcció del Gran Arche de La Défense. El danès Otto von Spreckelsen tan sols tenia en el seu historial l’edificació de la seua pròpia casa i de quatre esglésies a Copenhaguen i, per a sorpresa de tothom, se li va adjudicar una obra colossal. Demoustier ens porta a conèixer el personatge, de tarannà nòrdic, impecable en el seu posicionament i en la defensa del que es va convenir a anomenar El Cub, un edifici absolutament trencador i complex. Però aviat, i és aquí on el director remarca la seua història, es trobarà amb nombrosos problemes afavorits per la dreta, que insisteix a privatitzar per no derivar més despesa a aquesta obra, trencant en mil trossos l’ambició d’un visionari, un ésser que es defensa fins i tot deixant que es deteriori la seua vida privada, que és eclipsada per la tenacitat de continuar el seu testament arquitectònic.
El arquitecto té en els personatges que envolten i es relacionen amb Spreckelsen un motor narratiu coherent, el del mitjancer del govern que sempre es troba en un foc creuat i en el de l’arquitecte que ajudarà en la construcció del singular edifici, provocant una aliança, i al seu torn, fortes topades amb el personatge principal, que se sent enganyat davant d’un sistema que ni vol ni pretén entendre’l.
el arquitecto
Hi ha en aquesta pel·lícula una mirada cap a la transcendència, cap a aquests homes que són inamovibles en la seua pròpia magnitud creativa, una cosa que el cine ja ha exposat en altres ocasions com a El manatial (1949) de King Vidor, a El vientre de un arquitecto (1987) de Peter Greenaway o a la recent The brutalist (2024) de Brady Corbet. Éssers inconformistes, fins i tot autodestructius, tenaços i inflexibles, perquè l’art, l’arquitectura i els reptes són l’essència de la seua pròpia vida.
