Només queda el mar

El títol d’aquesta pel·lícula és molt descriptiu, Todo lo que fuimos, persones amb una vida viscuda i per viure, un lloc amb sentit de pertinença, una raó de ser i estar que es difumina com una fotografia vella que va perdent imatge, que difumina els rostres i els seus somriures, que els destina al no-res, a desaparèixer.

L’actriu, directora i guionista americana amb arrels palestines Cherien Dabis ofereix un retrat de tres generacions d’una família palestina, tres èpoques diferents amb un denominador comú, el dolor, l’amargor, el desencant i la pèrdua de tot el que va ser, de tot el que va succeir en aquelles dècades que la mateixa Dabis narra com a personatge de la història que es mostra.

Todo lo que fuimos arranca amb la violenta intifada del 1988 i salta ràpidament 1948, quan l’exèrcit israelià va prendre la ciutat de Jaffa, fins llavors sota mandat britànic i va obligar bona part de la població a abandonar-la. És en aquest punt quan s’inicia el drama d’aquesta família que vivia còmodament entre tarongers i passa a patir amb indefensió l’estat de terror exercit pels sionistes. La captura i maltractament al pare de família, la incertesa, fins passar al 1978, a un camp de refugiats a Cisjordània amb la següent generació i amb l’avi que no oblida el passat –excel·lent l’actor Mohammed Bakri, mort l’any passat–, que es resisteix i no oculta al seu net la rebel·lia del desposseït, fins a arribar al 2022, quan dos ancians que es van exiliar al Canadà retornen a una Jaffa de visita nostàlgica, una ciutat que ja no és la seua.

Cherien Dabis ens mostra les ferides morals, el sofriment patit per la mort tràgica d’un fill –fins i tot existeix una reflexió sobre un delicat tema de trasplantament d’òrgans–, la humiliació patida permanentment per l’exèrcit israelià, l’aflicció que no cessa.

Todo lo que fuimos embasta tots aquests records, exerceix d’actiu de l’abans i de l’ara, d’una cosa que va passar fa dècades i que prossegueix, que s’ha anat repetint obstinadament per arribar fins on som, en la crueltat infinita. Una mirada oposada a Éxodo, aquella pel·lícula firmada per Otto Preminger el 1960 que adaptava la novel·la de Leon Uris sobre la fundació de l’estat d’Israel per part de jueus supervivents de l’horror nazi.

Todo lo que fuimos

I és oposada perquè Todo lo que fuimos no és discursiva. És evocació sobre un passat que persisteix i que és capaç de triturar un poble per part d’un altre que es desposseeix de victimisme per convertir-se en terrible, perquè al final tot s’esvaeixi com assenyala un dels personatges amb nostàlgia: “només queda el mar”.