Ser mares
El 2013 es va legalitzar a França el matrimoni entre persones del mateix sexe, però el 2014 encara existien algunes traves legals amb el tema dels fills. La parella formada per Céline i Nadia espera un fill. A Céline se li reconeix ser la mare legal a l’estar embarassada, però Nadia haurà de demostrar que també és mare a través de diversos tràmits burocràtics, i entre el que se li demana haurà de meritar el seu dret a la maternitat a través de 15 escrits de familiars, amics o persones vinculades a ella, arguments que siguin positius una vegada hagi nascut la criatura.
El més lògic seria pensar que aquesta òpera prima d’Alice Douard se centraria a conèixer aquestes 15 persones i els moviments argumentals que s’esgrimeixen en cada una d’elles en relació amb la sol·licitant, però no. La realitzadora utilitza aquest fet com una cosa secundària, i posa l’atenció en la relació entre les dos dones que seran mares, els seus dubtes, els seus temors primerencs, com afrontar aquell futur que canviarà les seues vides, els moments de dolçor entre ambdós i la quotidianitat que van desenvolupant en els seus treballs, en la complicitat existent entre totes dos dones, i en les relacions amb amics que tenen fills, al saber que és una tasca en ocasions difícil de portar. Aquesta història que últimament posa de manifest una certa importància en el cine entorn de parelles del mateix sexe, tant en produccions franceses com espanyoles, i que han anat i ofereixen no pocs títols al voltant d’aquesta temàtica, ha servit per normalitzar el tema, però aquí, concretament, té la seua faceta més interessant en els moments en què apareix la mare de Nadia, una pianista famosa que pel seu treball o per la seua aura de gran artista va descuidar o no va poder estrènyer un fort vincle amb la seua filla. A 15 pruebas de amor, els encontres entre aquests dos personatges tenen més calat que el de la parella en si mateixa, que la història en si, que esquiva qualsevol moment que incomodi, posant de manifest tan sols en un parell d’ocasions la ignorància i malaptesa d’algun idiota. La pel·lícula té algunes fissures que ens atansen a la tendresa, una cosa que llasta part de l’argument, tot va en aquesta direcció, fet que contrasta amb la magnífica naturalesa de la mare de Nadia –formidable Noémie Lvovsky–, en la seua forma de ser, els seus cops de diva i deixadesa cap al que l’envolta, el seu embafament i la incomprensió que va generar un petit trauma en la vida de la jove que, per sort, no arriba a cap excés dramàtic perquè aquest títol i la directora no cauen en aquesta trampa, encara que, això sí, frega caure en d’altres.
