Nora al seu laberint
Aquesta és una pel·lícula que segueix un patró gairebé anàrquic, descol·locat i emancipat de restriccions argumentals, sense un paràmetre fix, perquè Viva es mou per impulsos que van d’una cosa a l’altra sense un ordre marcat, lliurement.
Una òpera prima que camina per la corda fluixa, que s’arrisca, i molt, malgrat córrer el risc de caure al buit. La directora es despulla i despulla el seu personatge sense mitges tintes exteriorment i interiorment. Marca aquesta sensació de mostrar el temor de morir, el desig irrefrenable cap a un altre cos, els canvis d’actitud que ni qui els provoca no entén propiciant danys afectius, la inseguretat emocional i el fet d’afegir una distopia en la trama –com és una persistent sequera, la falta d’aigua i el canvi climàtic–, formant un laberint que enclou les relacions entre la Nora i la seua parella, algú que ofereix calma, juntament amb una altra de molt més impulsiva amb un jove que traspua sexe ajudant el personatge de la Nora a fugir del pensament de la mort o de les seues incerteses i, així, intentar ordenar-se.
La Nora fa classes universitàries i treballa en un laboratori científic –potser aquí reconeixent-se la mateixa Aina Clotet com la filla en la vida real del prestigiós investigador Bonaventura Clotet–, aportant a més esclats de la relació tant paterna com materna que es mostren com apunts en una història bastant caòtica que revela també la situació en la qual es troba el personatge, afegint afany i aspiracions abans i durant un viatge a San Francisco i poder lluir-se en un congrés donant proves de resistència.
La Nora va patir una intervenció de càncer de mama i tem el diagnòstic amb referència al seu altre pit, una cosa que esquiva, que eludeix gairebé d’una manera surrealista quan endevina la mort pels passadissos de la residència en la qual hi ha internada la seua àvia.
Viva
Viva és abans que res una confrontació de sentiments i atreviments. Se salta les regles i mostra inquietuds disperses, sense una coherència del relat, proporcionant moments absurds que deliberadament Aina Clotet promou en un guió escrit juntament amb Valentina Viso i que camina entre la tragèdia quotidiana i el batibull passional, una cosa que sens dubte va cridar l’atenció a Canes en la Setmana de la Crítica, que li va atorgar el Premi Revelació pel seu atreviment, per fer una pel·lícula lliure de convencionalismes, amb molts plecs desordenats, com un llit sense fer, allunyant-se de realitats a l’ús per mostrar altres intimitats, altres sensacions que donin validesa i sentit al mateix títol de la pel·lícula, reconeixent-se a si mateixa i saber-se viva.
