La ferida que no cessa
Amb La bola negra les aspiracions en la cursa per l’Oscar no són una quimera, un deliri que acaba en oblit. Certament té possibilitats, perquè és una pel·lícula captivadora, potent, seductora i ambiciosa en la seua complexitat, en el seu excés, fins i tot en la seua dispersió, en alguns trams innecessaris que, tanmateix, s’eclipsen gràcies a la construcció acurada i meticulosa de l’entramat, explicat en tres èpoques diferents que transcorren el 1932, el 1937 i el 2017, amb tres històries que flueixen i transiten en salts en el temps amb facilitat per evocar el poeta Federico García Lorca quan s’estan complint els 90 anys de la seua mort, aquesta ferida que no cessa, així com aquesta mirada a un univers homosexual traçat des de tres perspectives que modelen una història eficaç, amb un argument àgil, una vistositat tècnica aclaparadora i moments d’absoluta commoció.
La idea de Javier Calvo i de Javier Ambrossi (Los Javis) no és revisar una història tot just escrita –Lorca tan sols va escriure’n unes quantes pàgines–, omplint el seu argumentari amb l’obra teatral d’Alberto Conejero La piedra oscura d’una manera lliure, ja que darrere de la respiració de la memòria del poeta existeix una reflexió sobre diferents temes que sacsegen la pel·lícula com és l’homosexualitat reprimida i perseguida, la naturalesa de cada un en la seua identitat, i on també trobem fragments de la memòria històrica, tot plegat imaginant una història que Lorca mai va poder acabar d’escriure.
Javier Calvo i Javier Ambrossi tenen una manera original d’entendre la seua manera de contar, la seua forma de mostrar rareses i excessos ben construïts, una cosa que ja vam poder observar amb la sèrie La Mesías (2023), exagerant per modelar veritats ben certes.
La bola negra captiva perquè és una brillant i orgullosa prova d’acceptació de llibertat, i això la converteix en diferent i valent.
Los Javis poden agradar a uns i a d’altres no, però al marge del pla personal tenen talent, renoven en el pla visual, en el seu fer, dominen la direcció d’actors, que aquí són molts i alguns amb sòlid renom, com aquesta Glenn Close que apareix breument o una Penélope Cruz que funciona magníficament dins de la trama o per lliure, perquè inspira i fa gran aquesta pel·lícula, sense oblidar Lola Dueñas en el seu rol de mare polièdrica en matisos –sens dubte, una de les millors actrius del panorama espanyol i que va ser Premi d’Honor en l’última edició de la Mostra de Lleida.
Alguna escena de La bola negra d’inclinació entre el desig i la tendresa recorda una pel·lícula de l’enyorat Agustí Villaronga, El mar (2000), amb aquest tacte silenciós que paralitza el temps.
La bola negra
I continuem recordant Lorca, tan mortal en el seu destí, tan immortal en la memòria.
