En una època fosca
Pel·lícula freda, tràgica i descriptiva, tant en el seu context com en l’expressió d’un personatge que teixeix amb ofici i capacitat actoral l’actriu alemanya Sandra Hüller dins d’un drama de tall històric que exposa una societat patriarcal i cruel en un temps on la religió, els prejudicis i la turba enardida i estimulada per les rígides normes coartaven la llibertat de l’ésser humà.
La Rose és una dona que es fa passar per un home, i que després de deu anys lluitant a la Guerra dels Trenta Anys al segle XVII, torna a un lloc recòndit, a un petit llogaret per reclamar una granja i unes terres. Allà, amagant la seua naturalesa de ser una dona, amb l’afirmació que el lloc que ocupa li correspon, es va guanyant l’acceptació de la gent del territori, i accions com la defensa davant de l’atac d’un os, integrar-se a l’església, transformar una granja en ruïnes en un lloc habitable i la seua força de decisió treballant la terra, aconsegueixen aquest cert respecte davant de gent humil temorosa de gairebé tot.
La Rose porta pantalons perquè s’hi sent còmoda, adquireix hàbits masculins, té la cara marcada pels desastres de la guerra i una cicatriu li creua el rostre, i la bala que la va ferir sempre la porta penjant com un amulet.
La seua autonomia es veu trastocada quan ha d’acceptar una d’aquelles lleis de matrimonis concertats com si d’un negoci es tractés i accepta la Suzanne, una jove trista que secretament es troba embarassada. Això pot ser un alliberament ja que totes dos respecten un secret compartit, però també és una amenaça en el cas que la veritat aflori en aquesta ambigüitat de convivència que la llei no entendria. Amb un blanc i negre de bella composició, com aquelles pel·lícules de Dreyer, el paisatge s’aferra a ser un personatge més en aquesta història que una veu en off ens va narrant fins a arribar a la rigorosa descripció de la fatalitat d’un temps que adquireix una commovedora profunditat descriptiva per remarcar uns fets tan radicals com coaccionants d’una època grisa.
La Rose va cometre errors en un temps salvatge formant part de la soldadesca, però el que la va portar a ser assenyalada va ser el fet de ser una peça discordant en una societat repressiva en temps en què la justícia estava en mans d’un Déu sempre absent i en què la ignorància era incapaç de deixar viure al marge del ramat.
Rose
És, sens dubte, una pel·lícula seca, àrida a mostrar els sentiments, amb aquesta aura i atmosfera reaccionària que va pertànyer a un període trist i implacable de temps pretèrits, temps que qualsevol persona de lliure pensament rebutja tant d’un passat atàvic com de l’ombra d’un present que amenaça amb nefastos estigmes hereditaris.