Si vols, pots... de vegades
Quan va néixer el meu primer fill, jo també vaig tenir pensaments lletjos. No de novel·la negra, no patiu, sinó d’aquells que venen quan tens el cos fet una runa, dorms per fascicles, et mires una criatura preciosa i penses coses que cap postal de maternitat no ha previst. Després et sents culpable, perquè les dones venim de sèrie amb un departament intern de fiscalització moral que ni Hisenda. Per això Personaje secundario, de Sofía Balbuena, fa una cosa tan incòmoda com necessària: diu en veu alta allò que moltes hem pensat fluixet, entre el biberó, el desig, la culpa i les ganes de desaparèixer quinze minuts.
El llibre, guanyador del IX Premi Ribera del Duero, reuneix cinc contes sobre dones que pensen massa, callen massa i es miren amb lucidesa feridora. El jurat en va destacar la “prosa acerada”, i la paraula és exacta: Balbuena escriu com qui no vol fer sang, però tampoc posa tiretes decoratives. Hi ha maternitat, desig, precarietat, amistat, gelosia, frustració i la sensació d’orbitar al voltant de la mirada dels altres.
La gran troballa és el títol. Personaje secundario parla del nostre univers interior, aquest món intens i sovint ingovernable que aprenem a dissimular perquè no ens diguin boges, fosques o intensetes. L’univers interior de les dones ha estat sempre un personatge secundari. Potser ja ens va bé, perquè quedar-se al marge estalvia feina i disgustos. O potser ja toca posar-lo al centre, encara que faci soroll.
Balbuena no escriu dones exemplars, Dei gratia! Les seves protagonistes no venen a salvar cap idea neta del feminisme ni a demostrar que l’empoderament ho cura tot amb agenda bonica, gimnàs, teràpia, sororitat —com n’hem abusat, d’aquest concepte!— i dieta detox. Aquest feminisme de “si vols, pots” fa ràbia perquè converteix cada derrota en culpa privada: si no pots, és que no t’has organitzat prou. Balbuena ho desmunta sense cap pancarta ni pietat. La vida no sempre cedeix davant la voluntat. De vegades t’hi deixes la pell i no arribes. És així d’injust i senzill.
Les seves dones s’equivoquen, desitgen malament, estimen amb por, senten enveja, es cansen, es contradiuen i es pregunten on ha quedat aquella altra vida que també podia haver estat seva. La maternitat no és una estampeta lluminosa, sinó una experiència física, mental i, de vegades, moralment arrasadora.
També hi surt una Barcelona gens turística, feta de pisos petits, fiances impossibles, màsters i feines precàries. I hi ha humor: sec, argentí, subtil, que arriba quan el drama comença a posar-se massa còmode. Balbuena sap que la tristesa sense ironia pesa, i que la ironia sense tristesa és postureig.
El millor de Personaje secundario és que no consola gaire. No t’agafa de la mà per dir-te que tot anirà bé. Més aviat et mira i et diu: això també ets tu, encara que no ho posis a Instagram. Els relats no tanquen perquè la vida tampoc no tanca quan convé. Les dones de Balbuena continuen fora de la pàgina amb el nus de nervis a la panxa, la mala consciència, el desig i la intel·ligència ferida.
Relats breus
És un llibre incòmode i afilat. I és també un recordatori: potser no hem estat mai personatges secundaris. Potser només ens han ensenyat a narrar-nos així.
