Allò que no cotitza a borsa
En temps de rendiment, indicadors, competències i PowerPoints amb fletxes ascendents, defensar les humanitats pot semblar gairebé una excentricitat. Martha C. Nussbaum, però, fa anys que ens adverteix que potser el problema no és que les humanitats no serveixin per a res, sinó que justament serveixen per a coses que no sabem posar en un èxcel: pensar, dubtar, escoltar, imaginar, posar-nos al lloc de l’altre i no confondre un ciutadà amb un recurs humà. La reedició de Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, publicada per Arcàdia amb un nou pròleg de l’autora, arriba en un moment especialment oportú. El llibre, aparegut el 2010, es llegeix avui com una mena de manifest –en el millor sentit del terme– contra una idea que s’ha anat infiltrant silenciosament en escoles, universitats i governs: que només és útil allò que genera rendiment immediat. Nussbaum no és una acadèmica qualsevol. Filòsofa de prestigi mundial, premi Príncep d’Astúries i professora a la Universitat de Chicago, és una de les poques intel·lectuals contemporànies que ha aconseguit escapar de la gàbia universitària i arribar al debat públic. Potser hi ajuda un detall biogràfic revelador: abans de dedicar-se plenament a la filosofia va estudiar teatre i tragèdia grega. Es nota. Escriu com algú que sap que entendre els altres és més important que tenir sempre raó. Al costat de l’economista i premi Nobel Amartya Sen va desenvolupar l’“enfocament de les capacitats”, una idea tan senzilla com revolucionària: una societat no s’hauria de mesurar només pel que produeix, sinó per les oportunitats reals que ofereix a les persones per viure amb dignitat. Sense ànim de lucre trasllada aquesta intuïció al terreny educatiu. La seva tesi és contundent. Quan convertim l’educació en una fàbrica de treballadors eficients i deixem les humanitats reduïdes a una activitat decorativa, no només empobrim la cultura: afeblim la democràcia. Sense literatura, història, filosofia, música o teatre, diu Nussbaum, perdem capacitat crítica, empatia i imaginació emocional. Acabem formant persones preparades per a produir, però no necessàriament per pensar. El nou pròleg fa que el llibre guanyi encara més actualitat. Polarització, xarxes socials convertides en cambres d’eco, desinformació, fake news i lideratges autoritaris donen una força inesperada a unes pàgines escrites fa setze anys. Nussbaum observa amb preocupació un món on cada vegada hi ha més gent disposada a opinar de tot sense haver après abans a escoltar. Aquí apareix la ironia: hem construït una societat capaç de generar intel·ligències artificials que redacten assajos en segons, però cada cop costa més trobar algú disposat a llegir-ne un. Tenim quantitats obscenes d’informació i, alhora, proliferen les teories conspiratives més delirants. Potser la tecnologia no és el problema. Potser el problema és haver oblidat les eines que ens permetien distingir entre una idea, un argument i un eslògan. Nussbaum no defensa les humanitats perquè siguin boniques o prestigioses. Les defensa perquè les considera una infraestructura democràtica tan necessària com les carreteres o els hospitals. Potser les humanitats no cotitzen a borsa, però cada dia sembla més evident que el seu valor és incalculable.
