Existencialistes ‘chonis’

Quin nom més bonic i amb tantes connotacions! Les Maruja Limón són una banda femenina que es mou per un espectre estilístic ampli, que inclou el flamenc, la rumba, la cançó d’autor, el folk, el pop-rock i els ritmes llatins, lluint, a més, uns molt atractius retalls tex-mex instrumentals que els donen una gran singularitat respecte a altres formacions de filiació semblant. La formen sis noies barcelonines que componen, toquen i canten, a més de ser arranjadores de tots els seus temes i controlar les seues produccions fantàsticament bé. Fins ara, compten en el seu historial amb quatre àlbums registrats: Más de ti (2018), Ante mí (2019), Vidas (2022) i Te como la cara (2024), respectivament, l’escolta pausada del qual revela de forma molt precisa quines han estat, des de bon principi, les seues idees i propòsits artístics i de quina manera els concreten. L’alineació actual, ja que des del seu debut han observat alguna alta i baixa, la componen Sheila Quero (veu), Esther González (veu), Vicky Blum (guitarra), Eli Fábregas (bateria i percussió) i Carla González (baix). Doncs bé, el concert que les va portar a Lleida aquestes últimes dates i que van oferir davant d’un bon nombre de públic i seguidors va ser força divertit amb la banda donant-ho tot, cançó a cançó, i creant un meravellós clímax ambiental que va posar la sala potes enlaire, amb la gent ballant i corejant al màxim el repertori. No en va, hem de parlar d’una formació perfectament acoblada, amb experiència en concerts i festivals tant a la Península com en bastants països de l’orbe mediterrani i del centre d’Europa, a més d’un reconeixement notable als mitjans i algun guardó per la qualitat musical i traça dels seus discos. M’encanta, a més, vull remarcar-ho, una mirada crítica sobre moltes qüestions d’actualitat, que aporta a les seues composicions cert halo, gens fútil, “de cançó protesta” però moderna que, en aquests temps convulsos que ens està tocant de viure, els hi proporciona un més que remarcable valor afegit. Amb una indumentària una mica choni, negre existencialista i complements Doors, que llueixen orgulloses, escoltant-les a dia d’avui, la seua cantarella ens remunta a Las Grecas, Arena Caliente, Las Deblas i altres grups aflamencats dels setanta, i a les Azúcar Moreno o Rosario, més pròximes en el temps, totes artistes racials i empoderades, cada una a la seua manera i circumstàncies, resultant inqüestionable la capacitat que tenen per mostrar-se actuals i sense anacronismes de cap tipus.