Delit màxim
El feliç encontre entre el geni de la guitarra flamenca establert a Catalunya Juan Gómez Chicuelo i el no menys espectacular pianista de jazz menorquí Marco Mezquida es va produir el 2016 per a un nou projecte comú juntament amb l’eficaç i divertit percussionista Paco de Mode, estrenat a la Fira Mediterrània de Manresa i que va acabar materialitzant-se discogràficament en el superb àlbum Conexión, del 2017. Aquesta és exactament, i molt gran, la bona connexió que van assolir aquests tres musicassos d’excepció que van transitar de molt èxit i gran impacte popular per uns interessantíssims camins de fusió entre el jazz i el flamenc que, probablement, no es veien des dels temps en actiu del gran Paco de Lucía, tristament desaparegut fa més o menys un decenni. Tot i que Chicuelo observa una activitat professional molt rica en experiències musicals d’índole diversa i s’ha prodigat durant anys, a part del seu treball constant i repetit a prop del cantaor Miguel Poveda, juntament amb altres valuosos artistes jazzístics com Carles Benavent, Antonio Serrano, Carlos Caro, Raynald Colom, Carlos Sarduy o el malaguanyat Roger Blavia, probablement amb qui ha tret el millor de si mateix ha estat amb Mezquida, prova d’això han estat les seues noves trobades del 2019, No hay dos sin tres, i Del alma, del 2024, que s’han concretat en sengles discos amb material original i “res de versions”, com a ells els agrada subratllar sempre que poden i la cosa ve a tomb. Doncs bé, en el seu recent pas pel coquetó auditori de CaixaForum Lleida amb ple fins a la bandera d’un públic molt habitual en la programació cultural d’aquesta entitat, però molt poc a altres esdeveniments musicals i espais ciutadans, el trio al complet ens va tornar a deixar clar a tots els aficionats presents com de gran és la seua perícia instrumental conjunta i individual, si aquesta s’intervé, i el seu enorme talent melòdic en la faceta de la composició en la qual sembla no haver-hi límits per a ells. La veritat, se’ns va fer curta l’hora i mitja generosa d’actuació que els tres ens van regalar, basada en peces dels seus discos en comú, que recreen flamenc, jazz, folklore i ritmes llatins, a unes dosis la mar d’equilibrades, sobretot allò que han encunyat més recentment, perquè quan es tracta d’una música com la seua, a part de bonica i variada, de tan altíssim octanatge interpretatiu, l’impacte emocional en l’espectador acostuma a ser demolidor i imperible. Si hi sumem la tasca pedagògica desenvolupada pel pianista i el guitarrista, afanats a explicar al públic el perquè de tot el seu treball, la cosa es torna extraordinària i el delit, màxim. En fi, quan es tracta de parlar de creadors de tan notable capacitat artística, se’ns acaben els adjectius i l’únic que desitgem és que la propera trobada amb ells es produeixi tan aviat com sigui possible. A fe que ho serà, i més aviat que hom pugui pensar...
