Pura màgia
Tenia marcada a foc la data a la plaça Trinidad amb Brad Mehldau al ser –juntament amb el meu estimat Bruce Barth– un dels meus pianistes preferits i que, per circumstàncies diverses, només havia tingut ocasió de veure actuar un parell de vegades, però ja fa molts anys. Hi havia doncs mono, i molt gran, de forma que ens vam enfrontar a l’espectacle del sempre enigmàtic i distant pianista de Jacksonville, Florida, amb enormes ganes i màxima emoció davant del que intuíem que podia ser una experiència sonora profundament emocional i molt rica en el pla musical. Vam gaudir amb aquest Mehldau de sempre, en aparença distant i taciturn en els parlaments, però que quan s’asseia al tamboret i començava a frasejar i improvisar al costat dels seus companys –el contrabaixista Felix Moseholm i, de nou, després de bastant de temps, Jorge Rossy en els tambors, que el van recolzar de forma admirable–, el trio va sonar ben empastat i sense cap mena d’estridència dins d’aquesta línia lírica habitual, alhora estètica i sofisticada, tan característicament seua. Cal destacar, entre les seues moltes brillants virtuts interpretatives, la immensa capacitat per dibuixar, amb les dos mans, contrapunts conjuminats que alternaven progressions harmòniques i esbossos melòdics d’una forma tan natural i en aparença senzilla, que ens van semblar pura màgia. Davant del públic que va atapeir la plaça i les grades, que es va mantenir concentradíssim i respectuós, conscient que amb Mehldau sempre ocorren coses, la sessió va anar desenvolupant-se amb summa placidesa mentre els músics ens motivaven amb aquest jazz propi, ple de lirisme i suavitat sonora amb canvis continus i frasejos intricats que finalment assolien la claredat, per a delit de tots els presents i trencant aquesta tensió continguda que el pianista sap provocar com si res. El repertori nocturn va combinar peces originals del mateix Mehldau com Resignation o Blues Impulse; versions d’estàndards com Secret Love o Almost Like Being in Love, i un còver esplèndid del tema Marcie, de la llegendària Joni Mitchell, que va sonar a glòria beneïda. M’hauria encantat escoltar, potser, alguna de les recreacions sobre els Beatles que sol prodigar de tant en tant encara que aquesta vegada no hi va haver sort i em vaig quedar amb les ganes.
L’hora i mitja de recital ens va quedar curta, ja que quan es tracta de jazz de tan altíssima graduació i classe un no en té mai prou. En fi, allà va quedar aquest últim encontre fins a nova ordre amb Brad Mehldau, confiant que el pròxim sigui més d’hora que tard. Canviant de terç, almenys el concert que va venir just a continuació, a saber, el projecte Kismet, construït una altra vegada en format de trio, ara amb el mític baixista Dave Holland i els no menys portentosos Chris Potter, al saxo, amb el bateria Marcus Gilmore, ens va brindar un altre espectacle digne de nota, amb el britànic i ambdós nord-americans regalant-nos un altre concert de gran envergadura i qualitat jazzístics, en el qual va brillar el seu modern enfocament de jazz acústic, fusionant llibertat creativa i tradició. Holland despunta per la seua profunditat rítmica i melòdica; Potter, per unir lirisme i virtuosisme amb cridanera fluïdesa; i Gilmore, per la seua força i suavitat, a parts iguals, alternant dosis mesurades d’inventiva i expressivitat. Parafrasejant algú a la grada que semblava entendre del tema: “Perfecta sofisticació harmònica, swing contemporani i una sensibilitat oberta a la improvisació, reflectint una elegància madura sense perdre frescor ni risc.” Jo no ho hauria dit millor.
jazz
