Flamencs sofisticats
Per teixir el colofó extraordinari del festival que tots esperàvem, la direcció va posar, en programa doble, dos dels números millors i impactants d’aquest gènere que poden admirar-se avui. Per començar l’espectacle Del alma, que es va poder veure a Lleida fa poc a CaixaForum, un molt atractiu diàleg entre el geni de les sis cordes Juan Gómez Chicuelo i el grandíssim pianista balear Marc Mezquida, parella artística que ha convertit la frontera entre el flamenc i el jazz en un espai fèrtil i de gran riquesa expressiva. Mezquida, amb el seu piano superlatiu i un gran colorit sonor, i Chicuelo, sempre contingut però lluminós amb la guitarra espanyola i aquesta perfecta pulsació seua tan característica, van oferir un viatge musical excitant en què els ritmes i les melodies es van agermanar amb la complicitat dels qui s’escolten i es respecten més enllà dels gèneres. Al costat d’ells, la percussió de Paco de Mode, sempre divertida, va aportar una textura discreta però vital, en una actuació íntima, però profundament emotiva i amb els tres músics donant el millor de si mateixos. Per tancar la sessió i aquest Jazzaldia 2025, l’homenatge sonor Paco de Lucía Legacy va ser un dels grans focus mediàtics i de públic, protagonitzat per músics, cantaors i ballarins, és a dir, algunes de les figures prominents d’aquest gènere. En la direcció implícita d’una herència musical que és inspiració més que nostàlgia, músics de primera línia com el pianista Chano Domíguez, els guitarristes Josemi Carmona, Antonio Rey i Antonio Sánchez, el baixista Alain Pérez, Israel Suárez Piraña, al calaix, els cantaors Juan Rafael Cortés Duquende i Antonio Lizana, aquest últim també saxofonista, i el ballarí-cantant Antonio Fernández Montoya Farru, junts o formant grups, indistintament, van construir un relat col·lectiu en el qual cada nom va brillar, sense provar d’eclipsar la resta, i complementant-se, uns amb altres, de la millor manera possible. El llegat del mestre d’Algesires no es va entendre aquí com una repetició de fórmules i un mimetisme sense sobrepassar àrees de confort, sinó com a impuls sincer i expansiu per explorar emoció i nous models d’harmonia i compàs. Així doncs, en aquest tan exitós i privilegiat festival donostiarra, el flamenc s’ha erigit com a llenguatge viu, plural i en constant evolució. Lluny de clixés congelats en el temps, els xous programats l’han reivindicat com un art mestís, lliure i, per què no, també altament sofisticat. Com li agradava tant a Paco, vaja...
