Or de primera llei

CLÀSSICA. 

El Col·legi de l’Advocacia de Lleida va celebrar dimarts a la Llotja el seu 175 aniversari amb un concert que va ser or de primera llei. Per cada 24 parts en pes d’aliatge, 18 van ser or pur i les restants, harmonies, melodies i ritmes que van donar duresa i color ideal per conferir a l’aniversari acabats de joieria. 

El concert va començar amb l’estrena d’Ecos de la Terra, una obra del lleidatà Miquel de Jorge Artells inspirada en temes de Ponent. Només vaig reconèixer La presó de Lleida, però tant se val: l’obra s’escolta amb plaer perquè aprofita tots els recursos de l’orquestra i utilitza dissonàncies i efectes sonors avançats i atrevits sense abandonar la tonalitat. 

Va seguir amb la Suite japonesa de Holst, l’estimat compositor britànic conegut com Chiquito per alguns músics d’aquí per la pronúncia del cognom. L’obra és lluny de la substància d’Els planetes però és un bombó que juga amb l’escala pentatònica. Es va lluir el fagotista Ramon Aragall, ovacionat amb tota justícia no només pel públic, sinó per tota l’orquestra. I va acabar amb la Simfonia del Nou Món de Dvorák, un prodigi que té la particularitat que gairebé tots els temes són exposats, de vegades amb frases i tempos estrambòtics, per uns vents que van estar esplèndids. 

També va ser pulcra la corda en moments clau com el descens cromàtic de les violes de l’inici, símbol etern del lament, i l’emocionant acord final de tres notes dels contrabaixos al segon moviment. No va ajudar l’acústica de la Llotja, que és perfecta per a la música amplificada perquè és molt seca i controla la reverberació, però no per a la música simfònica perquè el so se’n va per la pinta de la caixa escènica i no torna (cosa que no passa amb l’òpera a l’estar l’orquestra a la fossa), però això no ens va impedir d’anar-nos-en a casa de bon humor pel final de la simfonia: un triomf en mi major, que és al que aspirem tots en les nostres vides.