Vi vell, ampolles noves
El recent concert de Joan Monné al Festival Jazz Tardor 2025, presentat en formació de quartet, va deixar al Cafè de Teatre una altra de les propostes singulars d’aquesta edició. Acompanyat per David de la Rubia al saxo tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Óscar de la Torre a la trompeta, el pianista de Molins de Rei va apostar per una formació poc habitual o, el que és el mateix, un quartet sense bateria, en una decisió estètica que va marcar la textura, el pols i la respiració de tot el concert. Lluny de provocar una carència, l’absència de percussió va obrir un espai acústic ple de matisos, amb un Monné sempre elegant en el fraseig i amo d’un toc precís, assumint, en molts passatges, el rol rítmic mitjançant amb patrons insinuats, acords tallants o línies circulants per registres greus. Així, el seu piano es va convertir en l’eix que va cohesionar al grup, mantenint un equilibri entre direcció i diàleg obert amb la resta. David de la Rubia va destacar per un so càlid i flexible, amb un tenor que es va saber moure entre el lirisme i la tensió controlada, sent les seues improvisacions molt narratives, ja que semblaven aprofitar el silenci per expandir-se sense pressa. Óscar de la Torre, per la seua part, va aportar una veu incisiva a la trompeta, construint solos de contorn clar i jugant amb l’espai com a recurs expressiu. Mentrestant, Rai Ferrer va sostenir l’estructura des del seu contrabaix profund i redó, articulat amb la musicalitat que el caracteritza. La seua capacitat per marcar el pols sense rigidesa va fer que el grup respirés amb naturalitat, creant una sensació de “camerisme” jazzístic i senzillesa poc habituals. El repertori es va nodrir de composicions de Monné, la majoria ja conegudes, però revisades de forma recent a partir d’un tractament sonor nou, més suau i vellutat, que ha denominat, molt a propòsit, New Bottles, Old Wine, a més d’alguns arranjaments propis sobre estàndards menys transitats com un clàssic de Joan Manuel Serrat sublimment aconseguit. Hi va haver, així mateix, moments d’improvisació col·lectiva, on la falta de bateria es va convertir en una virtut, on els silencis adquirien un pes gairebé monolític i les transicions es tornaven més orgàniques i, gairebé, dialogants. L’espai i ambient del Cafè, íntim i proper, com de costum, van reforçar aquesta atmosfera, propícia per a la delicadesa i escolta mútua. El públic, al principi expectant davant d’un format sonor aparentment despoblat, va respondre amb creixent i prolongada calidesa. Cada solo va ser rebut amb atenció reverencial i cada final de tema amb aplaudiments i mostres d’afecte cap als quatre intèrprets. A l’acabar, la nostra sensació va ser d’haver assistit a una proposta refinada, subtil i valenta, en la qual la música va fluir sense artificis. De vegades, renunciar a la potència rítmica no resta energia, simplement la desplaça cap a altres territoris, més fràgils, més humans, malgrat que profundament musicals i bonics.
