Interacció espontània
El concert del Jazz Tardor 2025 al Cafè del Teatre va oferir una d’aquelles nits en què la intimitat de l’espai es converteix en una aliada perfecta per al diàleg musical. El duo de guitarres format per Alfons Enjuanes i el francès Yves Brouqui, acompanyats per la base rítmica impecable d’Ignasi González al contrabaix i Roger Gutiérrez a la bateria, van construir tots junts un concert d’alta volada artística, equilibrat entre l’elegància del jazz clàssic i una frescor interpretativa molt personal. Des del primer tema va quedar clar que ambdós guitarristes entenen el seu instrument comú no només com a eina melòdica, sinó com a part substancial d’una arquitectura compartida. Enjuanes va destacar pel seu so càlid, d’atac redó i fraseig líric, sempre atent a les dinàmiques i a l’espai. Brouqui, per la seua part, va aportar un enfocament més afilat i expansiu, amb línies que s’obrien camí mitjançant una tècnica neta i un sentit del swing absolutament natural. La combinació d’ambdós artistes va generar un joc de miralls fascinant: mentre un traçava melodies fluides, l’altre completava amb acords subtils, contrapunts o petites intervencions rítmiques que enriquien el conjunt.
L’aportació tècnica del duo va ser especialment notable en els passatges d’improvisació, ja que van saber alternar rols amb una naturalitat admirable, evitant qualsevol sensació de competència i apostant per la construcció col·lectiva. Els solos es van desenvolupar amb coherència narrativa, sense excessos, demostrant un profund coneixement del llenguatge del jazz i una gran capacitat d’escolta mútua.
Per la seua part, el treball de González i Gutiérrez va ser fonamental perquè la proposta respirés amb flexibilitat. El contrabaixista va sostenir el grup amb un so ferm i precís, guiant amb línies clares que aportaven estabilitat sense perdre musicalitat. La seua interacció amb les guitarres va ser un exemple de com el contrabaix pot dialogar sense imposar-se, generant un matalàs rítmic orgànic.
Gutiérrez, per la seua part, va mostrar una bateria elegant, mai intrusiva, amb escombretes i matisos que van permetre al quartet mantenir un clima proper i dinàmic. Els seus accents, sempre mesurats, van oferir impuls en els moments necessaris i delicadesa en els passatges més íntims.
La compenetració del quartet va assolir el punt àlgid en els temes més ràpids, en què la interacció espontània es va convertir en l’essència del concert.
El públic va respondre amb entusiasme a un combo que va interpretar amb maduresa, sensibilitat i un clar plaer per comunicar.
Una vetllada, en suma, per reafirmar el valor del jazz en directe i la importància de músics capaços de dialogar amb honestedat i creativitat i transmetre al públic, neòfit o expert, és igual, el seu savoir faire i el gust per una música transversal que no entén ni de límits estilístics ni de barreres expressives.
