Laboratori creatiu

Al’íntim i sempre efervescent Cafè del Teatre, el Macchia-Hager Collective va oferir una actuació la mar d’interessant que va confirmar una llibertat i creativitat difícils de veure en formacions de tan recent posada en acció. A saber, el trompetista italià Antonio Macchia, el pianista austríac Urs Hager, els lleidatans Ignasi González al contrabaix i Pau Lledó al saxo alt, juntament amb el bateria alacantí Eloy Mañogil, van desplegar un concert que va ressaltar per la seua complicitat musical convertida en el veritable fil conductor de la nit. La vetllada tenia, a més, un significat especial, ja que tancava una minigira per diferents escenaris espanyols, de recorregut breu però intens, que havia posat a prova la cohesió d’aquesta experiència naixent, culminant a Lleida amb un directe especialment inspirat i afalagador que els espectadors locals vam saber apreciar àmpliament. El conjunt va presentar un repertori que va observar lectures molt personals del cànon jazzístic, amb referències a instrumentistes preferits seus com Chet Baker, Roy Hargrove, John Coltrane, Lennie Tristano o Kenny Dorham, entre d’altres, des d’un atractiu i calòric enfocament hard bop, elegància modal hereva dels anys seixanta i una sensibilitat contemporània marcada per les seues capacitats d’improvisació lliures i obertes. Macchia, amb un so polit i un fraseig de llarg alè, va actuar com a catalitzador emocional del quintet amb Urs Hager, que va aportar un piano de línies precises, rítmicament inquiet i una pulsació sòlida que va sostenir molts dels enlairaments improvisats del conjunt. La base rítmica va trobar en Ignasi González i Eloy Mañogil un motor perfectament sincronitzat. El contrabaixista, amb un so redó i ferm, equilibrant el grup amb solvència, mentre que la bateria expressiva, flexible i de gran escolta, capaç de transitar de la subtilesa a l’empenta amb naturalitat, es va empastar amb elegància i efectivitat, tant amb el piano com amb els vents. Per la seua part, un Pau Lledó en constant progrés va firmar un saxo de timbre brillant i articulació àgil, amb un llenguatge electritzant que transita des del post-bop fins a una narrativa melòdica de sensibilitat, diguem-ne, més europea.

L’ambient a la sala va ser una barreja de concentració i proximitat amb un públic, compost tant per aficionats veterans com per espectadors curiosos de nou encuny jazzístic, que van acompanyar cada passatge musical amb silenci respectuós i cada tancament de número amb aplaudiments càlids i indissimulada emotivitat.

En resum, un local que es va transformar per moments en un autèntic laboratori creatiu, on els músics van semblar dialogar tant entre ells com amb l’atmosfera compartida i deixant com a impressió més clara la d’un grup en plena ebullició creativa, capaç d’integrar tradicions musicals diverses sense renunciar a una veu pròpia plasmada, amb honestedat i escolta mútua, a partir d’un llenguatge ric i sorprenent vivaç.