Experiència memorable
La sala La Mercantil de Balaguer va acollir novament una d’aquelles vetllades musicals que reconcilien l’aficionat amb l’essència del jazz mainstream. Ens referim a l’encontre entre dos grans saxofonistes com el nord-americà Scott Hamilton i el barceloní Toni Solà, en un quintet completat per uns altres tres magnífics estilistes com el pianista Gerard Nieto, el contrabaixista Ignasi González i el bateria Xavier Hinojosa, tots ells vells coneguts de l’afició jazzística ponentina.
El concert, última parada d’una gira de diverses dates –València, Mataró, Terrassa, Girona i Balaguer–, va confirmar no només la vigència dels seus respectius llenguatges jazzístics, sinó també una compenetració ben forjada a la carretera i per ocasions anteriors coincidents. Hamilton, fidel al seu so ampli, vellutat i profundament arrelat a la tradició de Ben Webster o Coleman Hawkins, va desplegar aquest pols relaxat que sembla flotar lleugerament per darrere del tempo amb una autoritat serena i sense escarafalls. Cada balada va ser un exercici de lirisme contingut, de respiració llarga i narrativa clara i el seu swing, natural i sense esforç aparent, va marcar el to de la vetllada.
Al seu costat, Solà va aportar un contrapunt encertat mitjançant el seu so robust, articulació precisa i un discurs més incisiu i amb un punt d’energia contemporània que va dinamitzar les converses entre ambdós saxos. El repertori –temes poc escoltats però suculents de gent com Bill Potts, Harry Edison, Chano Pozo, Cole Porter, Gene Ammons o Blue Mitchell, entre alguns més– va permetre lluir la química grupal de tots i les seues diverses personalitats interpretatives. Al piano, Nieto va sostenir amb elegància harmònica cada intercanvi, alternant frasejos subtils amb solos de línia clara i lògica impecable. González va oferir un contrabaix sòlid i cantaire, de pols ferm i so redó, veritable eix de cohesió de tot el conjunt. Per la seua part, Hinojosa ens va mostrar una bateria d’escolta atenta, amb escombretes delicades en les balades i una interacció sempre musical i sense excessos de protagonisme.
Per destacar alguna cosa en una sessió gairebé perfecta, la naturalitat del diàleg entre els dos líders que, lluny de qualsevol duel competitiu, es van moure molt bé en termes de complicitat. Es percebia la maduresa artística i la confiança mútua, amb entrades netes i perfecta coordinació, finals perfectament respirats i dinàmiques orgàniques ressenyables. El públic va respondre amb entusiasme a una actuació que va celebrar el jazz com a conversa, tradició viva i plaer compartit.
A La Mercantil balaguerina va quedar clar que, quan l’ofici s’uneix a la sensibilitat i al respecte mutu, el resultat transcendeix el que és merament correcte per convertir-se en experiència memorable i, en ocasions, única.
jazz
