Celebració de la resistència
L’actuació d’Asian Dub Foundation (ADF) –com a inaugural del MUD 2026– es va convertir en una d’aquelles nits en què l’energia del directe aconsegueix condensar en un sol esclat sonor dècades d’història musical. Em fa la sensació, sens dubte parcial, que entre el públic assistent hi havia gent que no sabia el que anava a veure, ja que al final del xou es van escoltar diversos comentaris gens favorables sobre l’espectacle, això sí, davant els molts seguidors gaudint al màxim i ballant sense treva de principi a final. El col·lectiu britànic, format a Londres a començaments dels 90, va demostrar que la seua proposta –un encreuament explosiu entre dub, drum and bass, punk, ragga i electrònica– manté intacta la capacitat per agitar consciències i pistes de ball. Des de la seua irrupció en l’escena alternativa amb Facts and Fictions (1995) i, especialment, amb el celebrat Rafi’s Revenge (1998), ADF ha construït una trajectòria singular en la qual el compromís polític i l’experimentació sonora han anat sempre de la mà. A Lleida, aquest esperit es va manifestar amb la intensitat de qui no interpreta un repertori, sinó que el reivindica com un llenguatge viu. Les bases rítmiques en forma de programació electrònica, denses i vibrants, es van entrellaçar amb guitarres de tall gairebé punk mentre les veus i aquesta flauta, tan dissonant com efectiva, dibuixaven una arquitectura sonora tan precisa com contundent. El concert va avançar com una successió de detonacions rítmiques constants amb el quintet desplegant una maquinària sonora d’altíssim volum, però perfectament greixada. Aquestes percussions electròniques i el baix van actuar com a motor constant, sobre el qual les veus –alternant rap, cant i declamació– van articular un discurs combatiu i festiu a parts iguals. A mesura que l’espectacle anava avançant, els menys familiaritzats van anar entrant en calor fins a deixar-se arrossegar del tot pel pols vertiginós del combo. Perquè un dels seus trets més distintius continua sent la seua capacitat per integrar tradició i modernitat, amb el dub jamaicà barrejant-se amb la urgència del punk britànic, mentre que les textures electròniques i el breakbeat remeten a aquesta cultura de club de finals del segle XX que tant va encendre aleshores el Regne Unit. També hi va haver referències al mestissatge sonor que en discos com Enemy of the Enemy (2003) o Tank (2005) va assolir una maduresa especialment influent, i que en els seus directes desencadenats adquireix una dimensió gairebé física, percebent-se la seua música com un flux continu de tensió i alliberament. En el MUD, dedicat a les músiques d’arrel reinterpretades des de mirades contemporànies, la presència d’aquests provocadors artistes britànics va resultar d’allò més pertinent. La seua proposta demostra que les tradicions culturals poden dialogar amb la modernitat sense perdre força identitària. Quan el concert va arribar al tram final, la sensació dominant era la d’haver assistit, potser, a una celebració de la resistència cultural i de la música com a espai de trobada. Tres dècades després d’aparèixer, ADF continua recordant que la fusió, quan naix d’una convicció profunda, es pot convertir en una forma d’energia col·lectiva viva capaç de perpetuar-se i mantenir-se.
