SEGRE
Molta humiliació i cap solució

Molta humiliació i cap solució - SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La política ha degenerat en l’“art d’humiliar per damunt de tot”. Arxivin qualsevol definició clàssica sobre “política com a ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes”.Els terroristes de Hamas van humiliar els envanits serveis secrets israelians i la seua supremacia tecnològica, trencant amb enginy tota barrera de seguretat per travessar la frontera i cometre una malesa abominable. Mil quatre-cents assassinats i dos-cents segrestats. El primer ministre israelià, Netanyahu, conductor d’una matança com a resposta que ja s’ha cobrat la vida de vuit mil persones, la meitat dels quals nens, humilia Nacions Unides i el món quan li sol·liciten un alto el foc. I humilia el secretari d’Estat, Blinken, que vola una altra vegada de Washington a Jerusalem per implorar-li “pauses humanitàries” en l’ofensiva. Com a resposta, torna a bombardejar hospitals i ambulàncies amb noves carnisseries.“Puigdemont té intenció d’humiliar l’Estat”, diu el president manxec García-Page. “Que un negociador tingui capacitat per deixar-se humiliar.. doncs va amb la seua dignitat”, afegeix. Però adverteix: “Aquí algú acabarà sent botifler. O l’un o l’altre.” És a dir, o Pedro Sánchez o Carles Puigdemont, l’expresident català fugit a Brussel·les fa sis anys.La investidura presidencial a Espanya per no repetir eleccions es complica molt perquè Puigdemont té set diputats decisius i vol humiliar Pedro Sánchez, del qual no es refia. Sis anys d’autoexili han covat la venjança. Comparin el rostre d’un Puigdemont envellit fa pocs mesos i el somriure que exhibeix ara als seus passejos fotogràfics pel Parlament europeu.Participen en aquesta humiliació també dirigents d’Esquerra Republicana que, després d’arrancar totes les condicions que el Govern d’Espanya entenia inassumibles, prometen que després vindrà “el referèndum d’autodeterminació”. Oriol Junqueras i Pere Aragonès rivalitzen en desafiaments a l’Estat, perquè pugnen amb Carles Puigdemont per ser els més independentistes; però també entre ells, perquè l’amnistia tornaria a Junqueras la condició de candidat i Aragonès hauria de deixar la Presidència de la Generalitat. Si tornen a guanyar, esclar.Mentrestant, celebren aquesta humiliació les dretes espanyoles perquè els obren espai cap a nous avenços electorals sobre els quals estaven disposats a concedir una oportunitat a Pedro Sánchez, però ja s’irriten, o es deprimeixen, per l’espectacle. I no només l’expresident Felipe González destaca en aquest grup creixent.El rellotge corre i la data del 27 de novembre és el límit. El Congrés, presidit per la socialista Francina Armengol, ja ha habilitat fins i tot dissabtes i diumenges com a laborables per si calgués celebrar la investidura.El Senat, de majoria absoluta popular, canvia el reglament per bloquejar la futura Llei d’Amnistia que és al fons de la transacció entre socialistes i independentistes. L’Audiència Nacional processa els activistes dels violents CDR (Comitès de Defensa de la República) que entrarien en la mesura de gràcia. La Guàrdia Civil entrega just ara, després de cinc anys, l’informe sobre Tsunami Democràtic, responsable dels desordres a Catalunya, situant al capdavant Marta Rovira, número dos d’Esquerra Republicana, autoexiliada a Suïssa.Puigdemont esperarà fins al límit crucificant Sánchez. Però, atenció, que després espera el torn Pablo Iglesias, el fundador de Podem, amb la mateixa ànsia de revenja. Només s’apaivagaria si es nomena ministra de nou la inefable Irene Montero, mare dels seus tres fills. Això ja no és política. És un documental dramatitzat d’interessos, rancors, revenges i parents.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking