Tots contra Trump

És de tal magnitud el terratrèmol comercial, econòmic i geopolític que vivim per obra i gràcia de Donald Trump que s’ha obert un concurs per trobar el titular més demolidor. “The ruination day”, proposa en portada The Economist. “Trump, enemic del món”, escriuen a La Vanguardia. “El crac de Trump”, coincideixen alguns. El mateix president contraatacava definint l’anunci dels nous aranzels anomenant-lo “El dia de l’Alliberament”, al·legant que els Estats Units feia cinquanta anys que es trobaven sota un càstig comercial.

Amb qualsevol titular, la decisió ha estat una suprema injustícia que perjudica gairebé totes les famílies al món, malgrat que moltes encara no ho saben. Sens dubte per l’ombra que sobrevola de manera general de l’economia; però específicament els que inverteixen en borsa, a qualsevol país, els que participen en algun fons de pensions que tenen pèrdues i ni coneixen les seues denominacions; els relacionats amb la indústria de l’automòbil, o tecnologies diverses; i els del vi, l’oli, l’oliva i altres exportacions agroalimentàries. Aquests i molts més. Però el sotrac afecta també la política. Giorgia Meloni, simpatitzant de Trump, es posa de perfil perquè tem la ràbia d’agricultors i fabricants de vehicles italians. El líder de la ultradreta espanyola Santiago Abascal no sap on posar-se, després d’exhibir la seua amistat amb Trump, perquè a veure com s’atreveix a passejar-se per La Rioja, Andalusia o la Manxa amb el camp indignat. Alberto Núñez Feijóo ha vist el moment per recuperar terreny sobre Vox i li llança una andana amb tota punteria: “La guerra comercial és un immens error. Cap a patriota no pot defensar els que perjudiquen els interessos dels nostres ciutadans.”

Les borses baixen però els governants, tret d’excepcions, pugen en els sondejos. Macron és més acceptat ara. El primer ministre britànic Starmer estava enfonsat i es recupera.

Quan hi ha risc de guerra comercial i, pitjor encara, de la guerra amb míssils, la ciutadania es replega entorn dels seus líders. Els pares amb fills en edat de ser mobilitzats no volen expressar-ho encara obertament, però temen per temps pitjors. Fa bé el líder de l’oposició espanyola, Núñez Feijóo, d’acceptar un diàleg econòmic amb el Govern espanyol i amb Europa. Pedro Sánchez entén la jugada internacional i viatja a la Xina com a avançat de la Unió Europea, emparat amb la bona marxa de l’economia espanyola que lidera l’eurozona, almenys en les xifres macro; encara que persisteixi la desigualtat.

Trump es carrega el multilateralisme d’un cop i la resta del món busca noves aliances. La jugada pot sortir-li malament i, encara que és veritat que la seua tàctica és “primer disparar i després negociar país per país”, com adverteix Javier Sotilla des de Washington, creix l’oposició interna entre els seus aliats preguntant-se si no ha anat massa lluny.

Hi ha alguns senadors republicans que no van votar les sancions contra el Canadà, jutges que contradiuen les seues decisions, militars i alts funcionaris perplexos pels cessaments fulminants d’alguns dels càrrecs clau, com el general Haugh, director de l’Agència de Seguretat Nacional... etc.

Però sobretot hi ha multimilionaris simpatitzants seus decebuts per perdre milions de dòlars cada hora. El més perjudicat és Elon Musk, que deixarà aviat la Casa Blanca perquè Tesla i Starlink, les seues empreses, paguen el seu exhibicionisme. El boicot creixent als seus productes i accions indica que a Trump només el pot parar una aliança estreta entre consumidors europeus i accionistes americans. O sigui, el poder democratitzat del clic. Veurem.