La política mundial eclipsa Hollywood

Els guionistes de sèries televisives haurien pogut descansar una setmana (o més, perquè això segueix) davant els disbarats dels líders polítics: baralles, divorcis, insolències, insults, pèrdues milionàries i fins i tot contraprogramacions entre ells. Simultàniament, en pocs dies, hi ha hagut una intensa acció televisiva en platós de Madrid, Washington, Nova York, Barcelona, Roma i altres seus secundàries.

A Madrid, una desconeguda militant socialista que assegurava tenir alts contactes, Leire Díez, aconseguia els seus minuts de glòria enredant entre polítics, empresaris i la Guàrdia Civil. Fins que s’aclareixi què hi ha de cert en les seues aventures i saber si treballa per a algú, o només per a ella mateixa, el seu exhibicionisme la va perjudicar. Els periodistes, que oloren de lluny els que busquen fama, desconfien dels seus posats; d’altres la incorporen a la llista d’escàndols interminables amb els quals ens obsequia el món del PSOE últimament. Algun talent creatiu té la senyora per enredar en una mateixa narració empresaris com Pérez Dolset, comissionistes processats com Aldama, oficials d’investigació i polítics del cinturó d’Ábalos. No s’escriu un guió així tan fàcilment.

A Washington va esclatar el divorci entre Trump i Elon Musk, primer en versió pacífica al despatx oval, i després amb tuits ferotges que van costar a l’empresari tecnològic més de trenta mil milions de dòlars a la borsa en un dia. A Wall Street es fregaven els ulls i als diaris no s’atrevien a publicar l’acusació que Trump és a la llista de pedòfils d’Epstein, com va denunciar Musk. Malgrat que després reculés, l’espectacle destruïa l’aliança pública del president amb l’oligarquia tecnològica presentada el 20 de gener al prendre possessió. Steve Bannon, influent assessor de Trump de primera hora, després caigut en desgràcia, reclama l’extradició de Musk a Sud-àfrica. A Pequín encara riuen. Aquesta desavinença afecta grans contractes, limita la carrera espacial de la NASA i els xinesos prenen la davantera en la carrera a Mart, com certifiquen antics responsables de l’agència. Costos milionaris en borsa i retrocessos en la batalla espacial. A Hollywood d’això en diuen ciència-ficció. El que és més dramàtic és que tot això és real.

Però Espanya no es va voler quedar enrere. Es va triar el plató de Barcelona per representar el desacord més gran possible entre el Govern del PSOE i l’oposició del PP. La cimera autonòmica estava morta abans de començar, fins i tot amb el cost de desatendre els problemes ciutadans, com l’habitatge i el finançament. Total, quina importància té? Pedro Sánchez volia mostrar la normalització política a Catalunya perquè aquesta cimera hauria estat impossible en anys anteriors; i això es va aconseguir. I Núñez Feijóo va certificar que el sistema de col·laboració entre el Govern central i els autonòmics està trencat i que cal convocar eleccions urgentment. També es va percebre aquesta ruptura, però no per això Sánchez convocarà. Ni per les manifestacions que es convoquen. Ens queda un any i mig de pols entre un president que resisteix i un aspirant que desespera; i que, a més, sent la contraprogramació de missatges a casa seua. La presidenta de Madrid, Ayuso, ho va tapar marxant de la reunió quan es va parlar en català i en eusquera. No així quan els seus correligionaris van parlar en gallec, valencià i mallorquí. Incertesa sobre com continuarà el vodevil. Preguntat el president andalús Moreno, va respondre: “Jo no soc ayusòleg.”

Encara rai que davant de tant desacord, el món pot asserenar-se un instant contemplant aquestes mirades còmplices i embadalides entre la italiana Giorgia Meloni i l’argentí Javier Milei. Política romàntica. Sempre ens quedarà la màgia de la Toscana.