El món i Espanya es cremen

Una paraula és com una bala: es dispara i és impossible recuperar-la. La paraula guareix, o fereix, i fins i tot de vegades mata. Però la imatge va més enllà: reconforta, preocupa o deprimeix. La successió de quatre sèries d’imatges en una setmana ha estat la millor crònica de la crisi mundial i d’Espanya; de la fortalesa o la debilitat dels líders, passant per la seua idoneïtat i fins la seua ferocitat. Primera imatge: Vladímir Putin, rebut amb catifa roja a Alaska per un president nord-americà que es creu el més llest del món però que va sucumbir davant de l’astúcia del líder rus. La segona imatge reprodueix diàriament la fam a Gaza i el genocidi, dirigit per Netanyahu, a mans de soldats israelians, és a dir, del poble més castigat en la història per l’holocaust nazi. Increïble. La tercera imatge (una sèrie d’elles) donava compte de la visita a la Casa Blanca d’alguns líders europeus acompanyant l’ucraïnès Zelenski. Un a un –la presidenta comunitària Von der Leyen, el francès Macron, la italiana Meloni, el britànic Starmer, l’alemany Merz, el finlandès Stubb, que juga a golf amb Trump, i el secretari general de l’OTAN, Rutte, expert en afalacs– asseguts en una sala de la presidència del país més poderós del món, o fent cua davant del despatx oval, donaven la idea d’una excursió escolar amb un Donald Trump com a eufòric amfitrió mostrant la seua col·lecció de gorres esportives. Controlar la imatge és fonamental. Cert és que hi ha una altra lectura: si aquest grup de líders europeus no hagués acompanyat Zelenski potser hauríem assistit a la segona part de la humiliació infringida al líder ucraïnès en la seua primera visita a la Casa Blanca. Però sumat aquest grup de líders europeus de visita a Washington a les claudicacions en matèria d’aranzels, les fotografies suggereixen, també plàsticament, la debilitat europea. De nou en l’horitzó emergeix la Xina amb una diplomàcia que combina astúcia i intel·ligència, sota el seu poder econòmic.

Faltaria completar aquest àlbum d’imatges d’una setmana gairebé tràgica amb les instantànies de mig Espanya rural incendiada que ha cremat el deu per cent de la província d’Ourense, castigat de nou Zamora i Lleó, destruït joies naturals com Las Médulas o la vall del Jerte i assolat centenars de pobles i llogarets en altres províncies, sobretot de l’oest peninsular, i fins i tot de Portugal. La gravetat dels incendis no ha moderat la batalla política, superposada a la catàstrofe, que no s’atura a Espanya mai, ni guarda dol per res, ni per ningú. Destacat en el quadre d’honor del despropòsit, el polític popular Elías Bendodo, que va dir “piròmana” a la directora general de Protecció Civil, Virginia Barcones. Realment, l’escorta verbal del líder de l’oposició, Núñez Feijóo, mereix una dutxa de moderació, pel seu propi bé i per la dignitat dels seus seguidors. Encara rai que la salutació educada i respectuosa entre la presidenta extremenya, María Guardiola, també popular, i el president del Govern, Pedro Sánchez, suggeria que no tot està perdut, ni que tots són iguals. Espanya és un país que va millor del que la majoria de mitjans reflecteix, però té problemes estructurals que exigeixen pactes d’estat imprescindibles. El dels incendis n’és un. La col·laboració de totes les forces polítiques –encara que algunes no hi donaran suport– és una exigència clamorosa. Mig país s’ha cremat però la gent, gairebé tota, està abrasada.