Victòria del Sabadell i dubte polític

Amb el resultat electoral en mà, el Banc de Sabadell va guanyar netament i amb claredat al BBVA l’OPA de la Copa bancària. Va ser com una llarga campanya política que va entretenir una part del país durant mesos (a falta de campanyes polítiques) i va millorar els comptes d’ingressos publicitaris, dels mitjans convencionals especialment. Es van publicar pàgines publicitàries de pagament gairebé diàries en mitjans estatals i, especialment, a Catalunya; hi va haver també molta ràdio i televisió. I menys en digital. Aquesta era una campanya que no anava tant de xarxes socials i influencers.

Aquí, com en la política, no es pot dir que hi guanyessin tots alguna cosa, o que la culpa la va tenir la comunicació, raonablement brillant en ambdós bàndols. Han guanyat, de moment, els accionistes dels dos bancs, uns per la victòria i els altres perquè no moguin la cadira als directius que van fracassar, perquè seran regats amb milions en dividends. Va guanyar amb claredat el Sabadell, que era el banc petit, el qual no es va deixar absorbir per una OPA que no va passar del 25 per cent d’acceptació, quan s’esperava superar el 50; o almenys el 30, que donava peu a una segona volta. El problema no va ser la comunicació, sinó l’anàlisi errònia dels equips estratègics del BBVA, infravalorant la influència de l’entorn sociopolític.

Hi va haver una “triple aliança que va vèncer el gegant bancari”, ha escrit Manel Pérez a La Vanguardia: l’aguerrida cúpula del Sabadell, amb el seu president Josep Oliu al capdavant; el suport de la patronal catalana comandada per Sánchez Llibre i un bloc polític en el qual hi havia el president del Govern central, Pedro Sánchez, i el mateix Carles Puigdemont. El primer, perquè el socialista Salvador Illa que presideix la Generalitat no volia perdre el penúltim banc català; i a més perquè, pel que sembla, BBVA informava Moncloa només de fets consumats en el procés. Pot ser un banc molt internacional, fins i tot un banc de capital mexicà amb seu a Espanya, com s’ha atrevit a escriure Xavier Vidal-Folch, però al Govern espanyol cal tenir-lo en compte. No es confonguin i creguin que la debilitat parlamentària del president l’arruga en la seua acció governamental. Núñez Feijóo el veu acabat, i algun dia acabarà, però Sánchez no actua, ni deixa d’exigir, com si estigués de sortida. Prenguin nota.

I per què Carles Puigdemont va posar la seua minvant força parlamentària a treballar a Madrid i a Barcelona per rebentar l’OPA? El president fugat vol que Junts recuperi el seu paper d’enllaç amb la burgesia catalana, molt deteriorat després de tanta excentricitat. La voluntat d’excursió independentista seguirà al seu cor, però els entrepans cal comprar-los.

Conclosa aquesta campanya de la Copa bancària espanyola, queda la política, interminable i graciosa. Hi ha un vaivé d’enquestes que mostren una recuperació del Partit Socialista, fins i tot per guanyar. Però totes coincideixen que el Partit Popular i Vox sumaran de llarg la majoria absoluta. Núñez Feijóo hauria de somriure però no li és possible: pateix l’ansietat que això s’allarga i ja esgota allò de la dona i el germà de Sánchez; té els seus barons mig revoltats i la baronessa de Madrid jugant per lliure i, a la mínima, contradient-lo; i un equip de producció política que idea millor nous insults i ocurrències que propostes assenyades. Arribarà a la presidència molt probablement però amb el lideratge deteriorat i amb Vox dominant la gestió. Mal panorama.