Trump perd però l’oposició no guanya

Donald Trump no està de bon humor aquests dies, acostumat a guanyar-ho tot. Sense oblidar que Putin li va passar la mà per la cara i prossegueix amb la seua ofensiva a Ucraïna, en les eleccions parcials dels Estats Units va perdre a Nova York ciutat; i també a Nova Jersey, Pensilvània, Geòrgia, Virgínia i Califòrnia. Però caldrà esperar que se celebrin les legislatives intermèdies (renovació del Congrés i un terç del Senat) per comprovar si el Partit Demòcrata, encara fora de combat per la contundència de la clatellada de Trump en les presidencials i legislatives, es recupera o no.

Perquè tots els candidats que ara s’han imposat als republicans anaven sota les sigles dels demòcrates –no tenien més remei, o quedaven en la irrellevància–, però cada un era ben diferent al de la vora. Per això, val a dir que Trump va perdre, sí, però els demòcrates encara no han guanyat. Una altra cosa és que “hi ha llum en la foscor”, com va dir el flamant alcalde de Nova York, Zohran Mamdani.

“El cas Mamdani és únic i només es pot donar als Estats Units”, s’ha escrit. Si és per la seua condició de musulmà no és cert, perquè l’ajuntament de Londres, l’altra gran ciutat multicultural del món, està governada, des de fa diversos anys, per un altre musulmà, en aquest cas d’origen pakistanès, el laborista Sadiq Khan. Si és per ser fill d’un immigrant africà, un ugandès, que va estudiar becat als Estats Units, tampoc no és el primer cas perquè Barack Obama és el fill d’un kenià també becat gràcies al programa establert pel president John Kennedy. És més, el mateix alcalde va nàixer a Kampala i va arribar als Estats Units amb 7 anys. I si és per ser jove, potser sí, perquè ningú amb 34 anys no havia assolit encara la condició d’alcalde d’aquesta ciutat emblemàtica, la dels immigrants, en certa manera la capital mundial.

“Les prioritats de Mamdani tenen relació amb la principal motivació del vot contra Trump: carestia de la vida, crisi de l’habitatge, falta de sanitat pública, manca de guarderies i escoles davant l’enriquiment exponencial dels més rics”, ha escrit el professor Manuel Castells, encara ciutadà nord-americà. En certa manera, aquests elements són bastant comuns en gairebé tots els països, no tant a Europa, per la qual cosa la falta de resposta institucional a aquests problemes, mentre s’aprofundeix la desigualtat, dona origen a expressions electorals fins ara no prou detectades a les enquestes. Principalment en variacions de l’extrema dreta. No als Estats Units, és clar, perquè allà l’ultra la representa el mateix Trump.

Mentrestant, Espanya continua enredada en el seu laberint. Núñez Feijóo i Abascal negocien nou president valencià al preu de retrocessos en medi ambient i atenció a la immigració. En paral·lel, el judici contra el fiscal general de l’Estat, per suposada revelació indeguda d’informació, ha mostrat la profunditat de la ferida entre fiscals, mentre retrata l’afany d’un jutge per passar a la història a risc de “condemnar un innocent”, com ho va definir un dels testimonis. Si hi ha diversos periodistes que testifiquen que disposaven del famós correu electrònic abans que el fiscal el transmetés, i fins i tot algun el va publicar, queda clar que l’acusat no va ser l’origen. Però quina importància té; malgrat que un altre testimoni, Miguel Ángel Rodríguez, reconegués que havia mentit en la seua explicació. El jutge segueix endavant. Ja es veurà quin és el veredicte dels magistrats.