Espanya n’està farta, sí, però de tots

L’acceleració de notícies negatives que afecten els principals partits, aquests dies especialment el socialista, descoratgen qualsevol. L’episodi del duo Ábalos-Koldo correspon a un guió que supera els de Torrente, incloent-hi el seu aspecte físic i la seua deixadesa indumentària –el director Santiago Segura podria estalviar-se el càsting i la caracterització d’actors– utilitzant un llenguatge d’allò més groller, per no referir-nos a les sòrdides converses sobre prostitutes que tenen alterada tota la base del PSOE.

L’impacte de l’entrada en presó d’aquests dos personatges ha estat majúscul pel que van significar en la recuperació per part de Pedro Sánchez de la secretaria general socialista. I sobretot Ábalos, per haver estat ministre i número tres del partit. Però també perquè ambdós van dedicar les seues últimes declaracions en llibertat a amenaçar el Govern central i l’entorn de Sánchez, a banda d’etzibar ja algunes acusacions sense proves.

Cert és que les seues paraules tenen menys valor perquè qualsevol entès sap que poden estar fent mèrits per pactar possibles reduccions de condemna amb la fiscalia. Com va fer el comissionista Aldama i el van premiar amb la llibertat condicional, fins i tot estant imputat en un altre sumari per frau d’hidrocarburs. Pot ser que el que diguin Ábalos i Koldo sigui cert, o potser tan sols la meitat, un quart de veritat o producte de la seua creativitat. Però l’espectacle corrosiu està garantit i pot durar setmanes, o mesos.

Sobre la resistència de Pedro Sánchez en el Govern existeixen avui més dubtes que abans, lògicament, perquè ja va rebre el PSOE un disgust de primera amb el cas Cerdán. Però la derrota parlamentària de dijous passat sobre els objectius de dèficit provocada per l’aliança PP-Vox-Junts –repetim-ho: l’aliança Núñez Feijóo-Abascal-Puigdemont– pot debilitar més l’Executiu que les cròniques judicials-carceràries-literàries dels distingits personatges que van acompanyar Sánchez en els seus 30.000 quilòmetres èpics per retornar a la secretaria general del PSOE.

El que es va descobrint a València, o intuint-se, sobre els cinquanta minuts de desaparició del ja expresident Carlos Mazón, el fatídic dia 29 d’octubre, quan la dana, també ocupa espai informatiu. I promet, perquè la nova explicació de la periodista que el va acompanyar en el llarg dinar, assegurant que es va quedar a treballar amb l’ordinador al seu cotxe aparcat, genera dubtes. Però el que s’intueix haurà de ser molt rellevant per fer-se un lloc informatiu contra el programa xou del duo Ábalos-Koldo.

Millor sort informativa té el cas del frau de les mascaretes a Almeria, que ja ha costat la detenció inicial i la dimissió després del president de la Diputació, el seu vicepresident i algun alcalde, tots del Partit Popular. Almeria està molt lluny dels platós televisius i això de les mascaretes no està mort, però sí bastant gastat. Reapareixerà només en els buits, quan els actors principals Ábalos-Koldo callin, o quan el Tribunal Suprem ofereixi per fi la sentència sobre el Fiscal General.

Totes aquestes notícies, i d’altres, tenen la ciutadania farta. És veritat. Pels problemes de l’habitatge o per manifestacions a Madrid de milers d’estudiants de les universitats públiques a les portes de la fallida.

“Espanya n’està farta”, va dir el número dos popular Miguel Tellado. Certament. farta, però de tots. Del partit governant i de l’oposició, incapaç de presentar propostes esperançadores. Per això creix el descontentament ciutadà i la incògnita íntima de qui votar. Les noves opcions, encara que algunes resultin esbojarrades, guanyen enters.