A Sánchez li mouen la cadira a casa

Si un japonès desembarqués aquests dies a Espanya sense informació prèvia, podria pensar que el Partit Socialista és una secta la finalitat de la qual és afavorir l’assetjament de dones militants. I després d’escoltar les tíbies excuses dels dirigents – “és un problema estructural del país”– començaria a fer preguntes incòmodes com aquestes: això no passa en altres partits?, per què no s’actua amb contundència, a més de dir que “es respondrà amb contundència”?, per què es va deixar dormir cinc mesos l’expedient contra Francisco Salazar després de cessar-lo en les seues responsabilitats en el Govern i, presumiblement, en el partit?, per què no s’explica quant hi ha de cert en cada denúncia –si se sap– i quant de batalla de poder en la forma i l’oportunitat de treure aquest cas, sense que això suposi desconsiderar la possible gravetat de les denúncies?, aquestes denúncies són recents o de fa diversos anys?

Ningú –o pocs– tenen respostes convincents, tret del primer dubte: sí, desgraciadament passa això en altres partits però mai ha d’utilitzar-se com a argument per diluir la gravetat del denunciat. Estan enumerats els casos de dirigents acusats de males pràctiques inadmissibles tant al PP com a Vox i altres formacions. Més a l’esquerra hi ha un dirigent, Íñigo Errejón, processat per suposat abús a una actriu en una festa. I no és un cas únic.

Mirant cap enrere, estan els documentals sobre el cas Nevenka Fernández, regidora assetjada al límit per l’alcalde popular de Ponferrada, on es mostren imatges vergonyoses de manifestacions populars en suport de l’assetjador i una actuació molt agressiva del fiscal contra la denunciant, que s’hauria d’incloure com a visionament obligatori a estudiants de Dret (que seria de gran utilitat formativa obligar a llegir la recent sentència del Tribunal Suprem contra l’exfiscal general Álvaro Ortiz, a més dels vots particulars de dos magistrades que no veuen per cap banda la prova del delicte).

La situació és molt difícil, especialment per al PSOE. Quan s’especula sobre si Sánchez aguantarà, acabant la legislatura, es fa una relació d’escàndols i decepcions acumulades i sorgeixen dubtes raonables: Ábalos, Cerdán, Koldo, un exvicepresident de la SEPI, més les investigacions de l’UCO a Correus i un parell de ministeris. Aquest és un front.

El front judicial a la família de Pedro Sánchez –la seua esposa i el seu germà– és un altre, d’escàs recorregut processal el primer, segons experts jurídics, però allà hi ha el desgast. I quan tot plegat semblava encaixar-se per no dimitir, arriba el fiasco de l’assetjament sexual a dones militants, gestionar a més amb la malaptesa dels retards i la inacció interna en el partit.

Amb aquest quadre escènic, la gran pregunta de qualsevol espanyol mitjanament informat és aquesta: què sosté Pedro Sánchez? La resposta té tres suports: la situació econòmica és enormement millor (malgrat la desigualtat) que la política, profundament deteriorada. La segona és que cap dels socis de govern vol eleccions ja perquè és posar fi al seu recorregut; i en el cas de catalans i bascos, el final de les contraprestacions. I la tercera, la més enigmàtica: segons persones encara fidels a Sánchez i molt properes, “el president és conscient ja de qui li està movent la cadira internament encoratjant la crisi actual”.

Atents, doncs: veurem coses fantàstiques pròximament. Mentrestant, el setmanari italià L’Espresso ha nomenat Sánchez “home de l’any” pel seu lideratge al plantar-se davant de Trump.