L’audiovisual imparteix classes d’història

Ha estat un final d’any d’aniversaris i produccions televisives que destacaven, particularment, els cinquanta anys de la mort de Franco. S’obre una època de commemoracions perquè es compliran el 2026 cinc dècades del referèndum de la Reforma Política, el juny del 2027, de les primeres eleccions democràtiques i de l’aprovació de la Constitució, que consagra les llibertats, el 2028. Que no hi hagi efemèrides sense producció televisiva d’altura.

La minisèrie Anatomía de un instante, excel·lent recreació de personatges i diàlegs i que es refereix a l’intent de cop d’Estat del 23F del 1981, i La última llamada, entrevistes als quatre expresidents vius de la democràcia –González, Aznar, Zapatero i Rajoy–, destaquen, juntament amb Voladura 76, magistral reportatge de TVE relatiu a l’harakiri de les Corts franquistes, entre les nombroses reconstruccions audiovisuals d’una història recent gairebé oblidada i mal ensenyada a les escoles.

Aquestes projeccions, recuperables a les plataformes, i que tant de bo acabin a les aules de tot el país, han descobert a legions de joves el que va succeir, sumant-los al convenciment que “no sempre va ser així” i qui sap si també a la reflexió expressada en la frase popular “el que hem aconseguit es pot perdre fàcilment”.

No militen per desgràcia en l’ensenyament d’aquesta frase bona part dels dirigents polítics, de tots els partits. Mentre les xifres macroeconòmiques espanyoles continuen marcant satisfactòriament i les perspectives per al 2026 més o menys també, els índexs de conflictivitat política i de malestar social per la crispació estan disparats. Als espanyols caldria aplicar-nos avui el títol que el periodista gironí Albert Soler va donar al seu llibre per explicar l’atzagaiada del procés independentista a Catalunya: “Estàvem cansats de viure bé.” Aquest desajust entre situació econòmica positiva (tret del càstig de la desigualtat) compatible amb un clima polític alterat pot comportar conseqüències funestes.

Creix l’individualisme i retrocedeix la solidaritat. L’episodi de dos-cents veïns de Badalona impedint que un grup de ciutadans sense sostre poguessin ser albergats en una església és un dels més penosos i inquietants que es recorden. Els discursos i articles sobre una deriva ciutadana cap a solucions autoritàries troben en aquests exemples una advertència sobre la gravetat de la situació.

En el seu discurs de la Nit de Nadal, el rei Felip VI destacava la necessitat de preservar la tolerància i la convivència pacífica, alertant sobre les derives extremistes i populistes. Només el Partit Socialista i el Partit Popular van expressar el seu suport a aquest discurs tan essencial per al país. I tanmateix, la seua relació és nefasta. Els partits nacionalistes i l’esquerra més radical van optar per la crítica i Vox, i altres versions de la ultradreta, per la incompareixença. Dada important aquesta perquè, en edicions anteriors, Vox havia defensat la posició del rei, particularment per la seua defensa de la unitat d’Espanya.

Al món ja hi ha 91 autocràcies i només 88 democràcies, ens ha recordat, a propòsit de la fotografia internacional sobre la salut de les llibertats, el periodista Màrius Carol. La temptació d’un enduriment dels governs impulsats per la profunda transformació electoral de les classes populars, en viatge des de l’esquerra tradicional a la ultradreta emergent, ja s’ha deixat sentir en nombrosos països que canvien la seua classificació de democràcies formals per la d’autocràcies. Conèixer la pròpia història, el passat dictatorial i l’aportació de la democràcia és vital com a antídot per a aquesta degradació. Gràcies al sector audiovisual.