Amb tot, Europa no està tan malament

Els europeus sempre tingut l’autoestima baixa, i els espanyols encara més. Tanmateix, milions de persones a tot el món somien traslladar les seues vides al Vell Continent; sobretot a Espanya, perquè fins i tot altres europeus –italians, nòrdics, romanesos o polonesos– també busquen aterrar en aquest país. Ni el clima polític polaritzat i agre, ni l’estremiment que provoca un accident brutal com el dels trens d’alta velocitat, no dissuadeixen del projecte vital d’establir-se a Espanya; a les seues costes, perquè el sol guanya el fred, i a les seues capitals, especialment Madrid, Barcelona, València i Màlaga.

“A Europa li falta un relat propi i convincent”, va mantenir des de sempre Josep Borrell, exvicepresident de la Unió Europea, que va ser alt representant d’Afers Exteriors i Seguretat. Com es troben a faltar Borrell, Mario Draghi, que va presidir el Banc Central Europeu i més tard va ser primer ministre italià, o Enrico Letta, que des que va deixar el govern a Roma defensa a París, Madrid, Barcelona, o on se’l reclami, la identitat europea i garanteix l’existència de dirigents amb professionalitat solvent. Són grans noms a la reserva, i no els únics, que van sortir dels seus llocs involuntàriament quan més se’ls necessitava.

Amb tot, no estem tan malament. El 2025, per les fanfarroneries del president Donald Trump amenaçant amb aranzels, repartint abraçades interessades i insolències si no s’accepten les seues exigències, ha anat reforçant-se la idea que Europa estava disminuïda i condemnada a ser una colònia de Washington per evitar ser-ho de Pequín o de Moscou. Hi va contribuir que la Unió Europea no té exèrcit propi, cosa que és lògica perquè va nàixer com una institució de pau per evitar conflictes entre els seus integrants després de dos catastròfiques guerres mundials iniciades i lliurades sobretot al Vell Continent.

Però Europa té recursos i, entre aquests, destaquen els seus 774 milions d’habitants i el mercat. Quan el passat 2 d’abril Donald Trump va decretar els aranzels, les inversions europees en els Estats Units es van alarmar i va caure Wall Street, com va succeir en la crisi de la covid. Dos mesos va costar recuperar-se mentre Trump retirava els seus anuncis desestabilitzadors. Més de 3 bilions de dòlars europeus en bons del Tresor nord-americà (el triple que Xina) van posar el límit a Trump.

Ha estat a punt de succeir de nou amb l’amenaça d’envair Groenlàndia. Vuit països europeus van enviar simbòlicament alguns soldats a l’Àrtic en solidaritat amb l’amenaçada Dinamarca. Se li ha advertit de nou que Wall Street no vol guerres i menys entre aliats. Així que, a Davos, Donald Trump va anunciar fa uns dies que no envairà la gran illa de gel. La pretén comprar, com en el seu dia Alaska, Louisiana o Florida, però Dinamarca no vol vendre-la.

Potser la Unió Europea, col·lectivament, reaccioni als desafiaments trumpistes feblement. Però hi ha interessants moviments de resposta. Alemanya i Itàlia acaben de llançar una ofensiva política per marcar l’agenda de la Unió. Pedro Sánchez no va acceptar elevar la despesa militar al cinc per cent com demanava Trump. Dinamarca està enrocada en la seua negativa a cedir Groenlàndia.

El primer ministre britànic Starmer, segurament pressionat pel seu exèrcit, ha qualificat d’“insultants” les acusacions de Trump, que assegurava que les tropes britàniques a l’Afganistan van evitar la primera línia de foc. I així successivament.

Cert és que Europa s’ha adormit i s’ha lligat de mans amb la burocràcia. És urgent desenredar-la i prendre la iniciativa perquè no estem tan malament.