Una altra derrota

Aquest article està escrit la vigília de la nostra Festa Nacional. No sé qui hi anirà, ni com serà. Jo em quedaré en la clandestinitat de casa meva, tot i que tothom que vulgui em pot llegir sense filtres interessats que coartin l’anhelada llibertat. Sí que sé que estarà plena de polítics que abrandadament ens diuen el que cal fer. L’evidència de les seves polítiques contradiuen la seva xerrameca, amb els fets irrefutables d’indignitat en la promesa trencada i el compromís traït. El seu comportament personal converteix l’ètica, els ideals, les tradicions i els principis de casa nostra en el patufet de l’esperpent. Des del desvergonyiment gosaran alliçonar-nos i, amb la publicitat pagada pretendran blanquejar la ferum que desprenen la majoria de les institucions. El president d’un partit polític hauria de mostrar l’exemplaritat a tots els seus militants, com un far que il·lumina el difícil camí del servei públic. És un premi a una vida exemplar en tots els sentits i un mirall pels de casa i pels de fora. Per exemple, avui el partit socialista i en contra de la seva història de presidenciables, ens mostra l’estelada brillantor de la suor gens treballada d’un president, que amaguen com un reiet sol en un palau de París. Facin l’exercici de pensar en el seu nom i si aconsegueixen identificar-lo, més enllà de les males companyies en les manifestacions contra el Procés, les desqualificacions al president Maragall, les lloances amb ball inclòs a l’enterrador del socialisme a Espanya, la seva presència triumviral al Constitucional, la propietat escandalosa d’habitatges per aquells que prometen arreglar el que cada dia espatllen... llavors, imaginin-lo donant classe als nostres fills. S’explica com la majoria dels càrrecs socialistes porten els seus fills a l’escola privada, en contra de la que administren amb cruel incapacitat. Des dels mitjans públics em donaran la notícia, l’opinió, l’advertiment... que la por no ha de tenallar la meva voluntat democràtica i progressista. No haig de tenir por a l’emigració descontrolada, ni a la disbauxa de Ceuta, ni a la guerra d’Ucraïna, ni a la repressió de l’Estat... ni al Sr. Iceta i llavors, sembraran la por i el pànic contra l’arribada d’aquells que asseguren els faran fora del paradís. La derrota és segura.