La ciutat del sol
Per què Lleida s’escalfa tant?”, titulava Eduardo Bayona la seva oportuna i documentada peça en aquest diari el passat 6 de juliol, després d’un juny de foc en què alguns dies es van registrar màximes cinc graus superiors a la resta de localitats catalanes de dimensions similars. El periodista en detallava diverses causes, explicables per mitjà de teories científiques amb un contrastat suport estadístic, derivades de la situació geogràfica de la capital de Ponent i d’algun altre fenomen afegit els darrers temps arran del canvi climàtic global, que a hores d’ara ja només s’entesten a negar els més obtusos, que per cert acostumen a ser també els més fatxes: una cosa comporta l’altra.
Però la circumstància no és del tot nova, pel que fa a la conurbació segrianenca, si bé agreujada en l’actualitat –insisteixo– pel procés em temo que imparable i fatal de caldejament planetari. Ja en 1847, Pascual Madoz, i així ho repetia en termes semblants Pleyán de Porta el 1873, feia notar que la reverberació dels raigs solars sobre l’aigua del riu, reflectits en el nucli històric disposat en pendent a la falda del turó principal, provocava una forta pujada de les temperatures a l’interior del recinte aleshores emmurallat. Avui, amb el cabal exigu, testimonial, simbòlic, que acostuma a portar el Segre, i tenint en compte l’absència de muralles i l’expansió de la trama urbana, no crec que aquest sigui un dels motius de tanta calor com s’hi pateix.
Mig de debò, mig de broma, els apòcrifs autors de l’Armonia del Parnàs afirmaven que Lleida era coneguda pels antics com “la ciutat del sol”, però no només pels seus estius particularment assolellats (no pas els hiverns, antany tan boirosos), sinó perquè segons ells era “la més llustrosa de les Espanyas”. En fi, diria que, si això mai va ser així, potser ja no ho és.
La ciutat, en efecte, del “sol feliç” del poeta Torres, dels “flams de sol roent” i del “sol que esquerda” del poeta Estadella, de les “resseques estiuades” del poeta Colàs, veia com a l’Edat Mitjana els seus veïns, a falta dels actuals ventiladors i aires condicionats, refrescaven una mica l’ambient posant al mig de les cases galledes plenes d’aigua, i en regaven el terra amb vinagre i aiguarràs o hi estenien llençols xops i hi escampaven fulles de salze o roses seques, que si no rebaixaven la calor com a mínim devien perfumar-les.
