Un aire de família
Sempre que veu Sergi Pàmies al programa Col·lapse de TV3, la Lluïsa no pot evitar l’exclamació: “Cada dia s’assembla més a la tia Pepeta!” La senyora Josepa Pla, vol dir, vinguda a Bell-lloc des de Gerb, germana d’una repadrina compartida amb el conegut narrador i articulista barceloní d’ascendència materna balaguerina. I com que la sang és la sang i la genètica és la genètica, observo que tenen una certa retirada, allò que acostumem a designar “un aire de família”. Una família extensa, perquè els Pla han sigut en general de procrear molt, tota una vasta plèiade d’oncles, ties i cosinalla. En aquest aspecte, no hi ha dubte que l’autor de L’instint o L’art de portar gavardina ha sortit més a la mare que no al pare, això és més Pàmies que no López, cognom amb què no va poder ser inscrit al registre per l’activitat política clandestina de l’aleshores màxim dirigent del PSUC, Gregorio López Raimundo, el dels “cabells blancs i la bondat a la cara” de la cançó T’he conegut sempre igual de Raimon.
La del Sergi, de cara, i també la de la Lluïsa, si les comparo, com la de la tia Pepeta, al cel sigui, i de tants parents, és tirant a quadrada, de faccions equilibrades, més aviat femenines, cutis llis i poques arrugues per l’edat, superada ja la seixantena. Boca prima i ben perfilada, en el cas d’ell possible herència tant del pare, “els llavis fins dibuixant un somriure”, com de la mare, la també escriptora Teresa Pàmies.
Els Pla de Balaguer eren persones d’ordre, de casa bona, que podien presumir de comptar al seu antic llinatge amb tres músics de fama continental a mitjan segle XVIII (elogiats en una carta al noi del pare de Mozart), els cèlebres germans Pla, de manera que no els va fer cap gràcia casar una filla a cal Pàmies, gent de natural eixelebrat (encara ara), tal com explica la mateixa Teresa a Testament a Praga, parlant del seu progenitor, Tomàs Pàmies Pla.
Avui a les vuit del vespre, mentre emetin per la 2 de TVE el documental sobre una altra família, aquesta targarina, els Girona, a partir del llibre que els ha dedicat i que presenta amb l’actor Abel Folk, podré constatar a la pantalla fins a quin punt la Lluïsa retira al seu lletraferit cosí llunyà. Circumstància que de cop i volta amenaça d’esdevenir un problema: mirar-la a ella i que me’l recordi, en certes situacions íntimes podria resultar dissuasiu, anafrodisíac.
