El compte enrere de Feijóo
La reelecció d’Alberto Núñez Feijóo com a president del Partit Popular no ha estat una sorpresa, però sí que confirma una paradoxa creixent: el líder del primer partit de l’oposició és més fort a casa seua que al Congrés. Feijóo ha reforçat el seu lideratge intern amb un discurs ambiciós, però també una mica temerari, prometent arribar a la Moncloa, plantejant objectius com el d’obtenir deu milions de vots i anunciant que si no ho aconsegueix, marxarà. Però la política no es guanya amb declaracions, i molt menys amb ultimàtums. Feijóo ha activat el seu propi cronòmetre, però ignora que no té el comandament del rellotge parlamentari. L’aritmètica és tossuda: li falten vots per a una moció de censura, no pot forçar eleccions i la legislatura depèn, únicament i exclusiva, de Pedro Sánchez. A dia d’avui, el president del Govern central no dona senyals que dissoldrà les Corts, i tot indica que buscarà esgotar la legislatura fins a l’any 2027. Mentrestant, Feijóo espera que la successió d’escàndols, filtracions i àudios acabi per erosionar de forma irreversible el Govern de l’Estat. Tanmateix, tampoc no pot cantar victòria anticipada. A la cantonada espera el judici pel cas Kitchen i, amb ell, el retorn dels fantasmes de la corrupció al PP. Feijóo, que ha intentat diferenciar-se del passat fosc del seu partit, podria veure com aquest llast el torna a colpejar just quan més necessita semblar net, ferm i presidencial. El líder popular confia, potser massa, que algun dels socis de Sánchez li acabi retirant el suport. Però la política de blocs s’ha convertit en un equilibri d’interessos mutus: cap dels aliats del Govern no té incentius per provocar eleccions ara. Yolanda Díaz posa el crit al cel cada vegada que apareix un nou escàndol, però si se li pregunta si retirarà el seu suport a l’Executiu central no és tan contundent. El PNB, per la seua part, observa amb cautela, però sap que un govern PP-Vox és la pitjor opció per als seus interessos i el seu model territorial. I mentrestant, Junts i ERC saben que en un nou cicle electoral podrien perdre capacitat d’influència. El gran problema de Feijóo és que està atrapat entre la impaciència del seu entorn –i de si mateix– i la rigidesa del sistema parlamentari. Ha tornat a tirar dels vells temes –ETA, l’ensenyament en castellà, l’independentisme, la inseguretat...–, buscant agitar el seu electorat més fidel. I alhora, mostra flexibilitat tàctica: no descarta pactes amb Vox, ni tampoc amb Junts, si això li permet arribar a la presidència. Feijóo ha estat reelegit sense rivals, però amb moltes contradiccions. La seua autoritat al partit està assegurada, però el seu marge al Congrés és escàs. El seu discurs mira a la Moncloa, però el camí és ple d’obstacles que no pot controlar. El rellotge continua corrent, però no depèn d’ell.
