Singular i plural
Els governs central i de la Generalitat van presentar ahir el model amb què pretenen aconseguir un finançament de Catalunya alhora singular i plural. No és, sens dubte, fàcil, com no ho és conciliar els termes de qualsevol oxímoron, però no n’hi queda cap altra, a l’executiu de Sánchez, si vol evitar que el finançament que ERC va pactar amb Illa per investir-lo (un finançament singular) provoqui un incendi a la resta d’autonomies, venent-los la possibilitat d’adherir-se al mateix sistema (un finançament plural). El recorregut que queda és llarg: cal modificar la Lofca i cal dotar la Hisenda catalana, que recapta 5.000 milions, amb personal i mitjans per gestionar-ne 30.000 en tan sols 6 mesos, sempre que es compleixi el termini del 2026 pactat per ERC i PSC perquè Catalunya recapti tot l’IRPF. El concepte clau és l’ordinalitat, és a dir, que si Catalunya és la tercera comunitat en aportació a la caixa comuna ho continuï sent en el posterior repartiment i no es converteixi en la desena, com ocorre en l’actualitat. L’ordinalitat centra el debat del finançament des que es va colar a l’Estatut del 2006, seguint l’exemple de la Constitució alemanya en el repartiment econòmic dels lands.
Els nombrosos recursos d’inconstitucionalitat que sens dubte es presentaran en els propers dies per part de PP, Vox i governs autònoms tenen molt poques possibilitats de prosperar quant a l’ordinalitat, perquè ja ha estat declarada constitucional en dos ocasions pel TC, i seria molt estrany que canviés el criteri precisament ara que té una majoria progressista. Tot i així, és segur que els recursos arribaran perquè el seu primer objectiu és fer soroll, com va ocórrer amb la llei d’Amnistia. Quant als números, que és del que es tracta quan es parla de finançament d’una comunitat, de moment no se’n sap res. Els economistes parlen d’una forquilla enorme d’entre 600 milions i 25.000 milions de guany anual per a Catalunya. No serà cap de les dos, per descomptat, però si s’atansés més a la segona que a la primera el marge de maniobra que donaria al govern de la Generalitat en polítiques socials, educatives i sanitàries (o de prevenció d’incendis, per parlar d’un tema candent com la reunió d’ahir d’Illa i els alcaldes afectats per l’incendi de la Segarra, la Noguera i l’Urgell) seria formidable. Veurem.
Lamine Yamal i el nanisme
Lamine Yamal és el millor jugador del món a l’estrafolària edat de 18 anys acabats de complir, però si és veritat que va utilitzar persones afectades per nanisme com a espectacle a la seua festa d’aniversari es troba a un abisme de l’excel·lència en decència. El Barça ha de posar-lo ja al seu lloc.
