Lleida i Osca, més a prop
La inauguració ahir de l’últim tram de l’autovia A-22 entre Lleida i Osca atansa les dos capitals a poc més d’una hora de distància. Són 107 quilòmetres d’unes obres que s’han prolongat durant gairebé dos dècades, des que el 2006 van començar les de la variant de Montsó, i que els ajuntaments per on passa ja reclamaven des del 1992. Aquesta via d’alta capacitat, a part de retallar en més de 25 quilòmetres la distància entre les dos capitals, contribueix a reforçar el creixement de l’activitat econòmica registrada en els municipis d’aquest corredor en els últims anys, especialment en el sector agroalimentari, que ha comportat que la renda mitjana per persona hagi crescut en uns 5.000 euros a l’any. Un altre aspecte positiu d’aquesta nova via és que ajuda a enfortir els llaços històrics entre Lleida i bona part de la província d’Osca en uns moments en què les relacions polítiques entre Catalunya i Aragó no es troben en el seu millor moment, en ple conflicte per la polèmica sentència judicial que obliga a entregar els frescos romànics de Sixena que es troben al MNAC, després de ser salvats durant la Guerra Civil per la Generalitat republicana. La culminació de l’A-22 és per tot això una molt bona notícia i, alhora, el temps que s’ha necessitat per aconseguir-ho il·lustra les dificultats que hi ha per impulsar infraestructures que no s’emmarquen dins de l’esquema radial amb centre a Madrid predominant a l’Estat. Només cal veure l’estat d’altres projectes que afecten Lleida, com el de l’autovia A-14, que de moment només arriba fins a Alfarràs, i la millora de l’N-230 cap a França. Encara és més il·lustratiu el que ha passat amb el Corredor Mediterrani, una infraestructura ferroviària entre Algesires i França prioritària no només a nivell espanyol, sinó de la Unió Europea, que va ser projectada inicialment ja a finals de la dècada dels 80, va ser inclosa a la xarxa transeuropea de transports el 2013 i encara no té data d’acabament.
Trump militaritza els EUA
Cada dia que passa està més clar que Donald Trump és un perill per a tot el planeta, començant pels mateixos EUA. Dimarts, en una reunió amb més de 800 alts caps de l’Exèrcit, va tornar a insistir en la seua teoria que el país està patint “una invasió interna” i va afirmar que “hauríem d’utilitzar algunes d’aquestes ciutats perilloses com camps d’entrenament per als nostres militars”. Per molt sonada que sembli aquesta proposta, només és un pas més en la seua política de presentar les ciutats governades pels demòcrates com un paradís del crim, que ja l’ha portat a desplegar la Guàrdia Nacional a Los Angeles i a Washington.
