La síndrome del niu ple
Es coneix com a “síndrome del niu buit” i s’aplica a la tristesa o el desassossec que poden experimentar alguns progenitors quan els seus fills s’independitzen. Els temps canvien i ara s’imposa el que podríem denominar “síndrome del niu ple”. L’emancipació s’ha convertit en un luxe que pocs joves poden permetre’s. A Catalunya, l’edat mitjana per deixar la llar familiar supera ja els 30 anys, i a les comarques de Lleida la situació no millora: només un 16,6% dels joves d’entre 18 i 29 anys viuen de forma independent. Darrere d’aquestes xifres hi ha una realitat incòmoda de salaris baixos, preus desorbitats i poca oferta de lloguers socials o pisos de protecció oficial. Si retrocedim quaranta anys en el temps, l’oferta de pisos de lloguer al centre de Lleida (passeig de Ronda, Bonaire, Camp de Mart...) oscil·lava entre les 30.000 i les 45.000 pessetes al mes, depenent de la mida o l’estat de l’habitatge. El salari d’un mestre en aquella època era d’unes 150.000 pessetes al mes, per posar un exemple. Malgrat que els més joves hagin hagut de treure la calculadora, és evident que la proporció no és la mateixa.
A Lleida ciutat, els lloguers s’acosten actualment als 800 euros mensuals –una xifra inassumible per als qui amb prou feines superen els 1.000 euros de sou mitjà–. En municipis petits, l’oferta és tan escassa que ni tan sols existeix un mercat de lloguer real. I quan l’habitatge es converteix en un bé d’inversió deixa de ser un dret per transformar-se en un privilegi. La Generalitat ha engegat diferents programes d’ajuda, però les xifres continuen parlant per si soles i Catalunya destina tot just una tercera part del pressupost mitjà europeu a polítiques d’habitatge, segons dades del departament de Drets Socials. Mentrestant, els preus continuen pujant, els grans tenidors acumulen patrimoni i els joves continuen atrapats entre la precarietat i la dependència familiar. A les comarques de Lleida, a més, s’hi suma un altre obstacle: el mercat laboral. La demarcació té una de les mitjanes salarials més baixes de Catalunya i una alta temporalitat, especialment entre la població jove.
Els contractes parcials, l’estacionalitat agrícola i turística i l’escassa presència de sectors tecnològics o industrials estables dibuixen un escenari en el qual treballar no sempre equival a poder viure dignament. El ministeri d’Habitatge recomana que el lloguer no superi el 30% dels ingressos de la llar, però a Lleida molts joves hi han de destinar més del 50%. Generacionalment, el resultat és devastador. Fins i tot amb formació, esforç i ocupació, molts joves no poden començar el seu projecte vital. La vivenda no hauria de ser una cursa d’obstacles. El futur de les comarques de Lleida depèn, en bona mesura, que els seus joves puguin quedar-se a viure-hi.
