Lleida, lloc de pas?
Les xifres demogràfiques de les comarques de Lleida reflecteixen una realitat complexa. Cada any es registren gairebé 40.000 moviments de persones que entren i surten de la demarcació. No es tracta d’una arribada massiva, sinó d’un sistema migratori intens però volàtil. En números absoluts, la demarcació guanya població i el saldo migratori permet compensar –només en part– el fort envelliment i el retrocés vegetatiu de la població autòctona. Sense l’arribada de migrants, Lleida ja estaria perdent habitants. Amb l’arribada de persones de fora, la població creix, però ho fa de forma inestable. La dada clau no és únicament el saldo positiu, sinó la rotació constant. Més de la meitat de les persones estrangeres que arriben acaben marxant al cap de poc temps cap a altres zones de Catalunya o de l’Estat. Lleida funciona com a territori d’acollida inicial i, alhora, com a espai de trànsit. Rep població jove, en edat laboral i amb fills, però no aconsegueix oferir condicions prou atractives perquè arreli. L’explicació rau en el model econòmic i social. L’ocupació disponible es concentra en sectors essencials però precaritzats, amb baixos salaris i alta temporalitat. La falta d’habitatge assequible, d’expectatives professionals i d’estabilitat empeny molts nouvinguts –i també població nascuda aquí– a buscar el futur en altres territoris. No és un problema migratori, sinó estructural. El debat demogràfic no es pot limitar a celebrar el creixement del padró. Si no s’acompanya de polítiques públiques ambicioses en ocupació digna, habitatge, serveis i cohesió social, l’augment de població es converteix en un creixement buit, basat en entrades i sortides constants. Lleida no necessita només atreure persones; ha de ser capaç de retenir-les. La província es juga molt en aquesta cruïlla. O converteix la migració en una oportunitat d’arrelament i revitalització social, o continuarà sent una estació intermèdia en el camí d’altres. Les xifres parlen amb claredat. Ara falta una estratègia que les transformi en futur.
Res no canvia a Extremadura
Se la va jugar María Guardiola a convocar les primeres eleccions anticipades a Extremadura de la seua història autonòmica i no li va acabar de sortir bé l’experiment. El PP es va imposar amb claredat, però continuarà necessitant un Vox que surt molt reforçat. Per contra, el PSOE de Miguel Ángel Gallardo, un candidat qüestionat per estar processat, s’enfonsa i obligarà els socialistes a moure fitxa perquè Pilar Alegría, fins ara ministra i portaveu, no s’escalabri a Aragó en la cita electoral del 8 de febrer i amb ella arrossegui Pedro Sánchez.