Diàleg per enfortir el sistema educatiu
Els docents dels centres públics de Lleida van tornar a protagonitzar ahir una gran mobilització, similar a la de l’11 de febrer passat. La primera conclusió és que l’acord firmat pel Govern i els sindicats CCOO i UGT el 9 de març no ha acontentat la majoria dels professionals, que ho veuen insuficient. Aquest pacte, que el departament d’Educació va qualificar d’històric, preveu incrementar un 30% en un període de 4 anys el que cobren en concepte de complement específic, la qual cosa suposarà 2.960,79 euros més a l’any per als mestres de Primària i 3.027,49 per als professors de Secundària. Inclou millores retributives per al personal d’atenció educativa i una compensació econòmica de 50 euros per nit per al professorat en sortides i colònies que impliquin la pernoctació fora del centre. D’altra banda, estableix una disminució progressiva del nombre màxim d’alumnes per grup en totes les etapes educatives, millores en l’educació inclusiva i una reducció de la burocràcia. A l’hora d’explicar les raons d’aquest desacord, cal començar indicant que CCOO i UGT només són el tercer i el sisè sindicat, respectivament, en nombre de representants en l’ensenyament públic. Un altre factor important és que la conselleria va presentar la proposta que va donar origen a aquest acord parcial, un cop va ser modificada a l’alça, després de la vaga del febrer passat. Això ha fet que molts docents tinguin la impressió que va ser aquesta mobilització la que la va forçar a plantejar una oferta concreta i confien que si es repeteix podran aconseguir millores més substancials, entre les quals l’augment retributiu del 25% que defensen els principals sindicats, com USTEC-STEs o Aspepc-sps. Com ja vam assenyalar en el seu moment, els docents catalans acumulen un gran malestar que va començar amb les retallades salarials aplicades pel Govern d’Artur Mas el 2011, i que va anar in crescendo amb l’aplicació del decret d’educació inclusiva sense prou mitjans, la complexitat més gran de les aules arran del repunt de la immigració o una excessiva burocratització de la seua tasca, entre altres aspectes. És obvi que per arribar a un acord, sigui del sector que sigui, les dos parts han de cedir. Els docents tenen raó en moltes de les seues queixes, però ells i els sindicats que han convocat les protestes d’aquesta setmana haurien de ser conscients que és molt difícil arreglar de cop una situació que s’arrossega des de fa quinze anys i que les millores a les quals s’ha compromès l’actual Govern són més substancioses que les que han aplicat els anteriors al llarg de tot aquest període. I pel seu costat, el departament d’Educació ha d’assumir que no pot aconseguir la pau social sense comptar amb els sindicats majoritaris. Així que tots estan obligats a fer un esforç amb l’objecte de garantir el bon funcionament del sistema educatiu.
