Explicar una història

És al vespre, quan la casa s’adorm, que comença la màgia. L’infant demana un conte i els pares obren el llibre o comencen a explicar una història. Pot ser un os, una princesa o una guineu que vol tocar la lluna. No importa tant què s’explica, sinó com i amb qui.

Contar una història als fills petits és un acte de cura: com posar-los una manteta feta de paraules i ritmes coneguts, o donar-los un mapa per endinsar-se en el bosc de la vida. Els contes no són només aventures. Funcionen com una cartografia emocional. Ajuden a comprendre la por, la tristesa, la gelosia o l’enveja, i ofereixen una manera segura d’experimentar-les. Aquesta frase d’Isak Dinesen –pseudònim de l’escriptora danesa Karen Blixen– ho expressa amb lucidesa: “Totes les penes es poden suportar si les posem en una narració o n’expliquem una història.” Narrar transforma el dolor o la incertesa en relat. I això, per a un infant o per a un adult, pot ser un salvavides. Quan un adult explica una història, un fil invisible va de la veu al cor del nen. I aquest fil, fet de confiança i temps compartit, fa que, anys després, potser el fill no recordi el títol del conte, però sí el to de la veu i la sensació de ser escoltat i protegit.

Explicar una història és un gest antic i essencial. Ara bé, com adverteix Byung-Chul Han a La crisi de la narració, vivim en una època en què el relat ha estat substituït pel flux constant d’informació digital. Mentre narrar requereix pausa i estructura, el tsunami d’internet ens llança sense parar fragments sense context. El relat és memòria compartida; les xarxes són immediatesa acumulada i fungible. El primer uneix, les segones dispersen. Una tecnologia no és asèptica, és també una ideologia. Pensem com l’automòbil ha reinventat les nostres vides... Ara, en l’època de la tecnologia avançada, és més fàcil que la ruïna espiritual vingui d’una cara somrient.

Narrar no és només un gest íntim, sinó també un acte de resistència humanística. Consisteix a fer que el transcurs del temps tingui sentit, a donar-li començament i final. Davant d’un sistema que accelera, dispersa i monetitza l’atenció, explicar una història amb lentitud i presència és una forma senzilla –però profunda– de donar sentit a les vides i de tenir cura del món. I dels infants que l’habiten.