Fallida del pacte educatiu
Un degà de la Pompeu Fabra escriu als alumnes perquè no van a classe, no fan bé la feina i semblen desconnectats. El Govern anuncia la tramesa de policies als centres de primària i secundària. Les dues notícies apunten al mateix problema: el pacte educatiu s’ha esquerdat i, quan fallen les vies ordinàries de resposta, el malestar es fa visible. Tampoc no podem dir que l’alumne no té cap responsabilitat. Molts nois i noies no entenen per què s’han d’esforçar; molts docents no saben quina autoritat exercir; moltes famílies estan desbordades, i l’administració respon amb protocols, plans i invencions.
S’han fet massa canvis? Potser sí, però sobretot s’han fet malament: canvis de llenguatge, currículum, rúbriques i plataformes, però pocs canvis estructurals. Hem carregat l’escola de missions nobles, però no li hem donat instruments. Li hem encomanat que arregli desigualtats, soledats, pobresa lingüística i conflictes familiars.
No n’hi ha prou d’apel·lar a la vocació del professorat. Més que policies, falten psicòlegs, educadors socials, infermers, tècnics d’integració i equips estables. També, una idea compartida d’exigència. Durant anys hem tingut por de parlar d’hàbits, límits, silenci i responsabilitat, però sense hàbits no hi ha emancipació possible: només entreteniment i contenció.
En conseqüència, a la universitat molts estudiants tenen una relació purament instrumental amb el títol: aprovar i anar tirant. El professorat tampoc no treballa en les millors condicions. La universitat li demana bones classes, però el premia per publicar, captar projectes i donar resposta a una burocràcia creixent. Invocada retòricament com una missió central, la docència queda desplaçada per allò que compta als barems. I així, entre alumnes menys presents i professors més dispersos, la classe va perdent la seua condició d’espai de conversa i experiència intel·lectual.
Hem demanat a l’escola que resolgui problemes de tota la societat sense donar-li recursos, estabilitat ni autoritat. La sortida no passa per més invencions, sinó per més suport al professorat, més equips als centres, més continuïtat, més lectura i menys dependència de les pantalles. Educar no és només mantenir custodiat l’alumne: és ajudar-lo a créixer i a no quedar atrapat en la condició en què va néixer.
