Els “nostres” morts
Amb quinze anys de diferència, el mes de juny s’ha emportat dos lleidatans il·lustres (Víctor Torres, el 2011; Joan Viñas, el 2026) que per a mi han estat dos mestres insuperables i uns referents ètics, intel·lectuals i cívics insuperables. A Joan Viñas, l’any 2019, la UdL li va dedicar l’aula magna del campus de salut i el 2022 la Paeria li va concedir la medalla de la ciutat, “per la seva dilatada, rellevant i prolífica trajectòria en l’àmbit de la medicina, la cirurgia i la bioètica, així com en la docència i la divulgació científica a la ciutat de Lleida”. En un món de personatges polaritzats i narcisistes, diu molt del tarannà del Dr. Viñas quan l’any 2019 va prendre la paraula per afirmar “vam fer el que vam poder i, si no vam fer més, va ser perquè no en sabíem més”.
Dijous vam assistir al funeral del Dr. Viñas i divendres, 19, vam dur, com cada aniversari, un ram de flors al nínxol del cementiri de Lleida on reposen Torres i la seua esposa Raymonde Salle. Els “nostres” morts entren en la vida dels vius i es relacionen amb nosaltres. Els morts principals esdevenen més importants, la seua història es fa més complexa i es converteixen per a nosaltres en acompanyants inspiradors.
En l’evangeli de Mateu s’explica la trobada entre Jesús i el centurió romà que té un criat malalt a casa. “Senyor, no soc digne que entris a casa meua, però una paraula teua serà salva per a mi”. Assistint a un ofici dominical, Thomas Mann va quedar fascinat per aquest passatge i pel que significa el poder de la paraula, la força moral de la humilitat i la confiança en una autoritat espiritual superior.
Personalment, crec que paga la pena viure aquest esclat fugaç de llum que és la vida, i alhora procurar transmetre memòria i valors als qui vindran.
En definitiva, es tracta de buscar un equilibri entre la manca de pertinença, que condemna a la solitud i a l’extinció, i l’excés de pertinença, que negaria als qui vindran després la llibertat de ser ells mateixos. Sense la mort no hi hauria relleu, ni memòria, ni demà. La mort és allò que deixa obert el temps.
Ho va resumir en una frase esplèndida el crític literari Northrop Frye, en una conferència pronunciada l’any 1980, a l’església de Sant Tomàs, a Toronto: “La Humanitat consisteix en unes solidaritats que la mort ataca però no destrueix.”
