Vistes des de l’andana

Entrar a qualsevol estació, en aquest cas, a la d’Atocha, amb la intenció d’agafar l’AVE direcció Lleida és, avui dia, una experiència que, més enllà de rutina, genera incertesa. Arribar amb temps –com recomanen els cartells–, carregar maletes amb roba per a diversos dies, documentació, ordinador i alguna lectura pendent forma part d’una litúrgia cada vegada més habitual per a molts professionals que treballem entre ciutats.

Aquella setmana, marcada per assenyalaments judicials repartits en setmanes de jornades alternes a l’Audiència Nacional, ja venia condicionada per un context poc amable: protestes sanitàries, mobilitzacions d’agricultors i transportistes, reivindicacions pel preu de l’habitatge, etc. i tot confluint en un trànsit dens que allargava trajectes i paciències. A l’arribada a l’estació, obres, pols, aglomeracions i pantalles anunciant retards. Més de dos hores d’espera que acabarien sent bastantes més a causa del temporal que afectava Catalunya. Avisos de canvis de tren, carreres improvisades i passatgers arrossegant equipatge i resignació fins a la porta d’embarcament. Una vegada al vagó, el cansament guanya la partida i el trajecte es converteix en una pausa obligada. Al despertar, ja en destinació, apareix aquesta sensació tan contemporània de queixa automàtica: els trens que no arriben a l’hora, la insuficiència de sanitaris, l’estat de les autovies, l’abús del preu de les cotitzacions, el preu de la cistella de la compra, l’habitatge –en propietat o lloguer–... El catàleg és conegut. Però, al mig d’aquest exercici gairebé reflex de lament, sorgeix una comparació inevitable amb generacions anteriors: què feien, com vivien, quines oportunitats tenien, si es vivia millor o pitjor que ara (que li preguntin a un pres, a un treballador assalariat o, fins i tot, a un malalt, a quina presó, empresa o hospital li agradaria estar, en el que era propi d’altres generacions passades o en les actuals). És obvi, com dirien els meus fills, i és que la conclusió, agradi més o menys, és que el present –amb totes les seues imperfeccions– ofereix condicions de vida, opcions i drets que no havien estat mai tan estesos. Potser per això, més que instal·lar-se en la queixa, s’imposa una mirada constructiva: continuar avançant, contribuir –cada un des del seu àmbit– a millorar el que no funciona i reforçar, o almenys salvaguardar, el que sí. És legítim assenyalar les dificultats del present, però no hauríem d’oblidar que vivim en una de les èpoques amb més oportunitats col·lectives i el repte no passa només per criticar, legítimament, sinó per comprometre’ns a millorar la nostra pròpia parcel·la i fer-la més amable per a aquells que vindran.